Confesso
que m’agrada portar les coses a l’extrem perquè la subtilesa em confon i em fa
inconscient. Així que dramatitzo i exagero, allibero pensaments i veig el joc
ocult que s’amaga rere d’ells. M’atorgo el privilegi del dubte. Sovint pensem
que el dubte és quelcom tortuós però, de vegades, el dubte pot convertir-se en
la clau de la salvació. Si allò que penso em fa mal, poso allò que penso en
dubte. D’alguna manera sento que estic qüestionant al mal, poso en dubte al
mal.
No es tracta d’una estratègia per deixar de pensar, només em plantejo fins
a quin punt jo tinc la capacitat de judicar veritat als meus pensaments. I això
significa que poso en dubte tots els meus judicis sobre una persona o situació,
perquè m’he adonat que una cosa que em fa molt mal és el judici. I si vull
posar en quarantena el mal, he de posar en quarantena el judici, van de mà.
Crec
que quan parlem de la ‘ment en blanc’, no és tant una ment sense pensaments
(som humans, i ja sabem que això és quasi una utopia), és una ment sense
judicis, o més ben dit, sense creure gaire els pensaments judicials.
I com sé
si això em funciona? Fàcil. Perquè aquest dubte em calma, m’allibera de l’arrogància
pensada i em porta envers la humilitat de saber-me ignorant. Uf! Quin descans.
Sóc ignorant. Menos mal! (mai més ben dit, perquè el nivell de mal disminueix)
No
sé per què passa això o allò a la vida, no sé per què aquesta persona és així o
aixà, no sé si aquesta situació és bona o dolenta. No ho sé. Creia tenir la
capacitat de saber-ho, creia tenir la capacitat de jutjar-ho, creia tenir la
capacitat de valorar-ho, i entre tant creure em perdia la possibilitat d’abraçar-ho;
em perdia l’única capacitat lliure de judicis i valoracions, em perdia la capacitat
d’estimar-ho.
Així que em situo davant per davant de la derrota, ja sé perdre,
i qüestiono fins a quin punt és real aquesta fugida d’un exercit vençut si la
capacitat d’estimar sempre està disponible, sempre. Impressionant fer-se
conscient d’això. Anar a les catacumbes de l’ànima i descobrir que just rere d’elles
s’hi amaga la sortida del tribunal que ens empresona. M’apassiona la naturalesa
humana, perquè tenim la capacitat de prendre aquesta decisió: anar envers l’impensable.
Estimar l’impensable.
