La culpa

He arribat a la culpa, a l’emoció suprema, la que diuen que és l’última capa per arribar al fons del teu cor. Però 'telita, tela!' Amb l’última capa, eh? M’he fet conscient d’ella i és sorprenent el què hi he trobat. No sé si us ho sabré explicar, perquè requereix un alt grau d’honestedat. He descobert que la culpabilitat és la sensació que deriva de la credibilitat que donem als judicis dels altres.

M’adono que no em sento culpable pel que he fet o he deixat de fer, perquè jo interiorment puc entendre per què he fet una cosa o per què he deixat de fer-la. El problema ve quan em sento jutjada per un altre, ahh! llavors la culpabilitat estén totes les seves armes i us asseguro, que per lo menys en el meu cas, és criminal i desapiadada. Així què? La pròpia culpa sorgeix davant el judici d’un altre? quan un altre creu que no has fet prou bé una cosa? quan un altre creu que has estat inapropiada en una situació? quan un altre creu que havies de fer tal o qual cosa? quan un altre creu que... ho podríem estendre fins l’infinit.

Si la culpa només apareix dins meu quan em sento jutjada, no té sentit, no té cap mena de sentit.  És real la culpa? És meva? O és una projecció inconscient? És la credibilitat que dono als judicis d’un altre? I m’he adonat que el pitjor de tot, el mecanisme més amagat i inconscient, és que moltes vegades tots aquests judicis aliens, me’ls invento. És a dir, no es tracta que l’altre vingui i em digui: -has fet malament això o allò- es tracta que jo crec que l’altre pensa que he fet malament això o allò. I aquí ja hem arribat al cap del carrer, sempre quan fas un treball conscient, acabes topant-te amb la pròpia responsabilitat. Si sento culpa només quan percebo que un altre m’està jutjant, és que en realitat, només sóc culpable de les  meves percepcions, perquè són els meus pensaments els que em fan sentir malament. Ni tan sols, qui jo considero que m’està jutjant és culpable, sóc jo la culpable d'inventar i creure  amb el seu judici.

El fet o acció pel qual se t’estigui jutjant no importa, fixa-t’hi, quan t’has sentit culpable d’alguna cosa? Honestament, quan? Quin pensament hi havia al darrere d’aquesta culpa? Jo m’he quedat devastada quan m’he adonat que el pensament que hi ha al darrere és creure’m jutjada per algú, és la credibilitat que dono al judici de l’altre (i a sobre, si vols ho retorcem encara més, és la credibilitat que dono al judici que m’invento que fa un altre).

I més assolada m’he quedat quan ho parlava amb una amiga i em va dir –intenta recordar la primera vegada a la vida que et vas sentir així- Així que em poso a pensar amb les vegades que he cregut amb els judicis dels altres, i em quedo totalment trasbalsada, quan m’adono que porto tota la vida sentint-me així. L’únic que passa és que ara aquesta culpa ha aflorat a la consciència, i abans n’era inconscient.  Abans em dedicava a voler acontentar als altres per pànic al seu judici, abans m’esforçava a caure bé als altres per temor al seu judici, abans feia el que ‘moralment’ estava ben fet per la inquietud del seu judici, abans feia  el què se suposava que havia de fer per no sentir l’aixafament del seu judici. Aquesta autoexigència que m'imposo per no sentir-me jutjada és esgotadora, acabaria amb les forces de qualsevol; així que més tard o més d'hora l'únic destí possible és la rendició.

Abans no era autènticament jo mateixa, abans era una projecció jutjada, i ara em pregunto: i si fos totalment innocent? I si fossis totalment innocent? Digue’m on ens agafaríem llavors? Digue’m on quedarien les pors? Digue’m si de veritat llavors podries abraçar-me sense necessitat de tenir un ‘bon’ motiu per fer-ho? Acabo de decidir deslligar-me de creences doloroses, no crec amb el teu judici; acabo de decidir regenerar creences sanadores, crec amb la teva innocència, perquè he vist la meva, i t’asseguro que quan una es fa conscient de la seva innocència, l’únic que pot fer és projectar-la en l’altre. He entès que havia de traspassar i sentir aquesta culpa per arribar a la consciència pura que som innocents. I ara em pregunto, és això? És això el que se sent quan arribes al fons del teu cor? La innocència latent dins teu?

Vull tenir els cabells blaus, la pell roja, un munt de llunes al voltant, un sol somrient, una flor a la mà, i un cor que està per damunt meu. Com diu una amiga meva:  -Aquest dibuix és un tresor!-

Aquesta sóc jo per una nena de 4 anys, i sí! definitivament vull ser aquesta.

Idealisme vs amor

T’equivoques de fit a fit quan dius que ha mort l’amor, t’has equivocat cada vegada que ho has dit. El què mort és l’idealisme, aquest està condemnat a morir, l’amor no mort mai. És impossible. No t’hi escarrassis, és tan inútil intentar salvar l’idealisme com intentar matar l’amor. No aconseguiràs ni una cosa ni l’altra. I com més aviat ho acceptis millor, las resistència és sofriment. Recorda sempre que la resistència és sofriment. I no et confonguis, alegra’t del fi del ideal, perquè és llavors quan pots descobrir l’amor. Ha estat esperant pacient i respectuós que te n’adonis. I no pateixis, esperarà tota una eternitat si fa falta.

Digne d'ésser amat

Les mirades del passat sempre resulten visionaries, perquè de sobte, es situen davant el teu present i ja poden contestar com va esdevenir el futur que quedava llunyà i misteriós. Trobo la mirada del passat, que em mostra la seva tendresa, hi ha una llum que anuncia qui era i em recorda qui sóc, em diu que si les faroles d’aquest carrer m’acusen d’haver canviat, ell vindrà a defensar la meva innocència. Aquest passat que té un gest amable i em deixa passar primer, ja era així fa molts anys enrere quan es girava i es disculpava per donar-me l’esquena i m’invitava a sentir-me acollida, el passat no canvia, continua acollint-me, continua immutable, m’ho mostra amb una clarividència absoluta. La meva memòria, a voltes, és una traïdora i només em mostra els records desagradables, però la casualitat s’encarrega de corregir aquest enfocament quan de sobte es fa present. El passat és tremendament amable. Té ànima. Té la meva ànima dins la seva mirada quan es fa present. Marxo buscant el significat d’amable al diccionari, que de vegades oblido els significats de les coses, i hi trobo un resquill de sentit: digne d'ésser amat.

Està escrit al cel

M’alliberen d’alguna cosa:

Quan arribo al col·legi maleint aquests cabells que de bon matí no havia manera humana de controlar i internament vaig pensant –vaig molt despentinada! Quin desastre!- i mentre em pregunto on carai he fotut la goma del cabell,  ve un nen de quatre anys corrents cap a mi i em diu: -Avui estàs molt guapa- Què he dit que pensava? Què buscava?

Quan arribo al col·legi sentint que hauria de deixar d’escriure aquest bloc, i un nen de quatre anys em crida i em pregunta –Què ens explicaràs un conte avui?- I jo li consulto–Quin?- I el nen respon amb un to de veu que anuncia l’evidència –El teu!- Què he dit que havia de deixar de fer?

Quan arribo al col·legi pensant un munt de coses fonamentades amb la raó i un nen de quatre anys m’explica que va anar d’excursió a la lluna i que hi havia molta xocolata, però que ja no n’hi ha perquè ell se la va menjar tota. Quins fonaments he dit que tenia?

Quan arribo al col·legi preocupada per coses importants i una nena de quatre anys em fa assentar a la cadira i em diu –Hola, sóc la cambrera, què vol?- i em serveix un cafè, una coca-cola, unes galetes, unes pastes, tot allò que li passa pel cap imaginativament parlant,  i jo simulo estar bevent el millor cafè de la meva vida, i és que en realitat no hi ha res com aquell cafè imaginari. Per què he dit que estava preocupada?

Quan arribo al col·legi capficada amb el munt de tasques pendents que tinc a fer i una nena de quatre anys em crida pel passadís amb entusiasme i em pregunta –vindràs a la nostra classe, avui?- I al dir-li que sí fa un salt d’alegria. Per què he dit que estava capficada? Què tenia que fer?

Quan arribo al col·legi enfadada amb el transit, la política, l’economia, la corrupció, etc. I un nen de quatre anys em demana que li doni la mà. Per què he dit que estava enfadada?

Quan arribo al col·legi cansada perquè últimament porto un ritme trepidant que no es pot aguantar i una nena de quatre anys m’ensenya un conte on hi ha vist la lletra ‘g’ que els vaig ensenyar fa uns dies. Per què he dit que estava cansada?

Quan arribo al col·legi atabalada perquè no em quadra la llei matemàtica que diu que l’ordre dels factors no altera el producte i els trobo tots esverats perquè tenen una sorpresa per mi, i els hi dic –és impressionant, no m’ho esperava pas!- I un nen de quatre anys diu amb una gràcia infinita –eh, què no? Això no t’ho esperaves mai a la teva vida?!- Per què he dit que estava atabalada?

Durant aquests dos mesos de pràctiques els he vist riure, aprendre, saltar, ballar, cantar, jugar i plorar, a cadascun d’ells. I ells a mi també m’han vist riure, aprendre, saltar, ballar, cantar, jugar i sincerament crec que aquestes alçades ja està escrit al cel que divendres vinent, últim dia amb ells, em veuran plorar.  

No en facis massa cas...

Sempre resulta engrescador recordar les creences de la infantesa, perquè resulten ser, si més no, ben curioses. Al meu poble feien ‘crides’, aquella veu de megàfon que anuncia que hi ha botigues de fruita a la plaça o reunions a la sala de jubilats, doncs bé, jo tenia el convenciment que aquella veu que s’escoltava per tots els carrers del poble, era una veu mística i profètica que anunciava el futur; i el futur per mi, en aquell llavors, era que aquell mati vendrien cireres a la plaça. Una altre fet curiós,  és que tenia un quadre penjat just damunt del meu llit i em feia pànic perquè tenia el convenciment que en qualsevol moment em cauria al cap mentre dormia plàcidament; què voleu? No entenia com carai es mantenia sostingut a la paret sense patir els efectes de la força de la gravetat. Ah! I una altra cosa curiosa, és que pensava que si marxava la llum de casa i la tele s’apagava, podia posar una espelma al darrere de la tele i aquesta continuaria retransmetent el ‘Barrio Sesamo’. Què voleu? Jo interpretava la llum com llum, i feia les meves deduccions.

 

Però aquí tenia el fenomen més curiós de tots, que encara avui quan hi penso em quedo fascinada pel nivell d'imaginació infantil, i és que em dedicava a guardar dies. Sí, sí! No em pregunteu com ho feia, perquè si sou adults ja no ho podreu entendre, però guardava dies. A les nits abans d’anar a dormir deia  internament–demà me’l guardo per quan sigui gran- I llestos, ja està, dia guardat. Suposo que ho feia perquè no parava d’escoltar als adults dient que la vida era molt dura! i que els nens petits són molt feliços perquè no tenen problemes, ni mals de caps. Doncs, bé, sota aquesta amenaça esglaiadora suposo que jo vaig decidir guardar-me dies d’infantesa. Per mi, guardar els dies, significava que quan fos gran podria rescatar-los i viure’ls llavors. Que podria tornar enrere en el temps dins del futur. Quina insensatesa, oi? Quina poca lògica! Quina ignorància sobre la rigidesa del temps! Potser amb 7 anys vaig veure el quadre dels rellotges del Dalí i el vaig entendre com mai el podrà entendre un adult, qui sap? La qüestió és que no estava subjecta a límits temporals i espaials. Però en algun moment vaig aprendre que el temps era rígid com les agulles d’un rellotge i que l’espai era limitadament físic. Ara em pregunto on han anat a parar tots aquells dies que vaig guardar. L’Anna adulta mai ho sabrà; tan sols quan connecto amb la meva nena interior m’ho xiuxiueja i saps què diu? Diu que no són veritat ni el temps ni l’espai, que només estan a la ment, el temps és un simple instrument de mesura inventat pels éssers humans per controlar el seu pas, control, control, control... L’ésser humà és un controlador; i referent a l’espai, bé, la meva nena interior pensa que els ordenadors també són capaços de crear espais amb tecnologia 3D, i si les teories cognitivistes tenen raó i la nostra ment funciona com un ordenador, crec no hi ha res més a dir al respecte.  No en facis massa cas, els infants creuen amb ‘qualsevol cosa’.

El perdó

Disculpa, només serà un moment. Imagina per un moment que haguessis nascut per aprendre a perdonar. T’ho imagines? Que aquesta fos l’única missió que tens a la vida, cap altra; no has d’inventar ni descobrir res, no has d’escalar una muntanya mai explorada, no has de saber com ni per què i ni tan sols has de treballar per servir als altres. Res. Imagina que només has nascut per perdonar.

Imagina que només estàs en aquest món per perdonar aquest moment, per aprendre a perdonar això que estàs llegint, i de pas, jo imagino que he nascut per aprendre a perdonar això que estic escrivint.

Però, comencem pel principi, què significa perdonar? Donar la teva percepció (per-donar), donar en el sentit d’alliberar-te, d’ampliar la teva perspectiva, és a dir, fer un canvi de percepció mental sobre una persona, situació o fins tot canviar la percepció que tenim de nosaltres mateixos.

Imagina que l’únic motiu de la teva existència fos perdonar tot allò que ara estàs pensant i sentint; imagina que només vius per canviar la teva percepció del que ara estàs pensant i sentint.

I la pregunta seria: què estem fent? Estem complint amb el nostre propòsit? O estem massa ocupats fent alguna cosa ‘gran’? Imagina que has nascut per perdonar-te aquest deliri de voler ser transcendental.

1. Primera premissa del perdó. No creguis mai el pensament que et diu –no tinc res a perdonar-, és mentida, ho has de perdonar tot.  Abans pensava que només s’havia de perdonar allò que ens ocasionava dolor. M’equivocava, amb el temps he après que també s’ha de perdonar tot allò que ens dóna plaer, per què? Perquè el plaer enganxa. I no limitis el plaer, recorda el plaer que t’ocasiona llegir, l’immens plaer que sents quan algú t’escolta atentament, el plaer d’un elogi, el plaer d’entendre, de saber, d’imaginar, de crear, de somiar, de somriure... Imagina que has nascut per perdonar tot allò que estimes i tot allò que odies, tot allò que t’enganxa a aquest món i tot allò que t’allunya d’ell. Imagina que l’única missió de la teva vida és aquesta, res més. I que aquesta missió s’està duent a terme en aquest moment, sigui com sigui aquest.
 
2. Segona premissa del perdó. Perdonar el mal i el no-mal. No sempre s’ha de perdonar allò que t’han fet o allò que et passa, sovint has de perdonar tot allò que mai t’han fet i tot allò que mai t’ha passat o et passarà.

 3. Tercera.  Sempre havia pensat que perdonar era una acció concreta d’un moment determinat, és a dir, que perdonaves i punt, ja estava. Era un error, l’acte del perdó és constant i infinit, no s’acaba mai. No creguis que ja has perdonat, sempre has d’estar perdonant, constantment. Aquest punt és clau, m’ha costat moltes caigudes descobrir-ho, i molta pau sentir-ho.

 4. Quarta. Abans creia que perdonar requeria la presència de l’altre, és a dir, poder dir-li -et perdono-, tot parlant de com ens sentim. M’equivocava; el perdó no està en les formes, el veritable perdó està en la ment. Si no perdones des de la ment et trobaràs dient allò de –Perdono, però no oblido- que és el mateix a dir: -m’encantaria perdonar-te, però no en sé.- És vital entendre que no necessites a l’altre per poder perdonar-lo. Això vol dir que pots perdonar-ho tot.

 5. Cinquena. Si entres en conflicte i et desborda, rebolca’t si vols en ell, plora, crida i trenca’t en mil bocins maleint aquest món, i no creguis que sentir ràbia o dolor significa que no saps perdonar, és justament el contrari. Per poder perdonar has de sentir-te. I no t’estranyis si al punt màxim del conflicte passes de sobte a la pau, de vegades no sortim del conflicte perquè creiem que sentir pau és desmotivador, és a dir, que no tenim ‘motius’ de pes per sentir-la (perquè no ha canviat res exteriorment d’allò que ens ocasiona conflicte) I no entenem l’alliberació que suposa que la pau no precisi motius, vol dir que pots sentir-la sempre, no necessites un motiu. És a dir, pots perdonar en qualsevol moment, sense motius.

Si t’ajuda, jo m’he adonat que tinc una creença molt inconscient que em diu: -el dolor necessita temps per ser guarit- I aquesta idea és criminal, perquè la idea mateixa m’encadena al dolor. És a dir, no em permet creure en la sanació immediata. Jesús no deia - mira! Ara et tocaré i d’aquí un any o dos, quan hagi passat el temps necessari, sentiràs la sanació-  Jesús sanava al moment. Hem de prestar atenció als miracles per poder agrair-los, (diuen que l’agraïment forma part del perdó) perquè sovint un miracle no és tant una manifestació física; un miracle és quan desapareixen els obstacles mentals que no ens permeten perdonar. I de vegades, no perdonem perquè creiem necessitar la il·lusió del temps. Entendre que no necessito temps, ha estat una de les claus del perdó, entendre que puc perdonar ara mateix, en aquest precís moment. Estàvem imaginant que hem nascut per això, recordes?

Arribats a aquest punt m’entendràs, quan et dic, que has de perdonar la teva ràbia i dolor, i també la teva felicitat. Sí, la felicitat també s’ha de perdonar, on creus que està l’origen de la nostàlgia si no en ella? La nostàlgia no és altra cosa que no saber perdonar un record de felicitat.

Segurament a qualsevol persona de la teva vida podries dir-li mentalment el següent: -et perdono per haver-me fet sentir especial i et perdono per haver-me fet sentir vulgar. I ja de pas, em perdono per sentir-me especial i vulgar. Et perdono per ser el jutge que em condemna a cadena perpètua i et perdono per ser l’advocat defensor que m’allibera gràcies a una vocació infinita.-  O també pots provar de dir en silenci- Perdono el teu mal son, perquè si canvio la percepció mental del teu mal son, llavors podré canviar la percepció del meu. I ja de pas, em perdono voler canviar la teva percepció.-  

Deixa sorgir la veu calmada i serena del teu perdó. Si et serveix, el meu perdó em diu: -Perdono el personatge que interpreto, amb tots els seus matisos encantadors i totes les seves pinzellades desenfocades. Em perdono la meva armadura, la meva sensibilitat extravagant i comuna, la tendència a aïllar-me, la constància per voler caure bé als demés, els equilibris impossibles per mantenir una imatge, l’obsessió per voler fer feliç als altres, el rancor que s’encalla en sensacions cristal·litzades que tenen nom i cognoms, la necessitat de cridar l’atenció del món, el sentit de la responsabilitat que de vegades m’ofega, la fam emocional i la set de vida. No acabaria mai. Però, per acabar diré que em perdono per pensar que ets igual que  jo, i per sentir-me diferent a tu.-

Al final acabes sentint el perdó, com mai l’has sentit, perquè molt profundament dius això: -No t’estic dient que ja t’hagi perdonat, t’estic dient que constantment et perdono. Ara potser m’entendràs quan afirmo que et perdono a cada moment, perquè et juro que t’estimo a cada moment.-