Alguna idea ha de ser transformada. Em quedo quieta, talment com una il·lustració de Benjamin Lacome, esperant que mil papallones m’ensenyin com es fa. M’agraden les il·lustracions de Lacome, m’agrada com retrata la dona, no sabria dir per què, suposo que el seu estil un pèl obscur em fa sentir que disposa d’una sensibilitat que s’aproxima vertiginosament a la meva pròpia ombra.
L’altre dia llegia un llibre, on deia que tots tenim el neguit interior de descobrir el secret de la vida des de petits, i que hem d’aprendre a resoldre l’impuls d’aquest misteri sense desballestar a l’altre, que sinó es veu que tractem l’altre com si fos un llangardaix, i fem allò que fan els infants amb els llangardaixos, cruelment els obren la panxa per fer un estudi de la seva anatomia. Heu vist mai com els nens fan la dissecció d’un insecte o un petit rèptil? No és perquè siguin ‘dolents’ de naturalesa. L’únic que volen és descobrir el misteri de la vida. Quan ens fem adults ja no ho fem amb els llangardaixos, però és fàcil que tinguem la temptació de fer-ho mitjançant la connexió emocional amb l’altre. I “qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra”, però la vida en essència és una possibilitat, i és probable que ens doni la possibilitat d’aprendre. Així que poc a poc anem comprenent que el fet d’esquarterar a l’altre, no és el camí per esbrinar el secret, amb una mica de sort esbrinem que el secret radica en l’amor envers l’altre, per tant, no és res que precisem manllevar de l’altre, és un rumor que batega dins nostre.
Em sembla que això ja ho vas aprendre fa molt de temps, així que procedeixo a parlar sense més, i et confesso que crec en el sofriment. Per un moment, imagino que deu estar pensant el cambrer sobre la nostra conversa. Sempre m’ha divertit la reacció dels estranys. Suposo que em fan gràcia les meves reaccions estranyes, perquè he d’admetre que no acostumo a dir aquesta classe de coses a qualsevol. Tu em felicites amb un somriure, com si acabés de dir quelcom que entens a la perfecció i comparteixes profundament. És un alleugeriment poder dir això a algú i que aquest algú simplement t’abraci amb la mirada, com si parlés una part de sí mateix, que precisa ser escoltada i compresa, abans de poder ser alliberada. Després de dos minuts de conversa, miro de reüll al cambrer no sigui que estigui trucant a la policia. Ja que hi som i el cambrer sembla estar ocupat servint als clients, aprofito per dir-te que tinc una veu crítica al cap, que sempre m’està sentenciant i que a voltes estic enfadada, molt enfadada amb la vida. Tu em dius que qualsevol enuig prové d’un judici inconscient envers els altres, envers jo mateixa o envers la vida. I m’assegures que tots aquests judicis són falses creences. Intento no posar-me a plorar, perquè llavors el cambrer definitivament trucarà a l’agència espacial secreta, com bonament puc, et dic que em sento esgotada de tanta falsedat que hi ha al meu cap, però que estic profundament agraïda d’haver-ho vist. Tu em dius que la gratitud és real i somrius amablement.
Només sé que de sobte, m’agafen ganes de dir a tothom les meves creences per després desmuntar-les i transformar-les en una sensatesa, m’agafen ganes de dir:
´Si no et preocupes per mi, senyal que no m’estimes. Si no pateixes per mi, senyal que no m’estimes.´ Si és així, per favor, no em donis senyals d’amor. No vull que pateixis. -Per què?- Quines preguntes que fas! Perquè t’estimo! Si és que... cau de calaix, no ho veus?
És una senyal d'amor.
És una senyal d'amor.
