Feliços els ignorants!

Quan érem petits cantàvem alegrament allò de “estirad! Estirad! que el demonio va a pasar”... Suposo que fruit de la ingenuïtat de l'època creiem que, realment, hi havia algun dimoni que podia passar. Després et fas gran i aprens que aquest dimoni habita en la teva ment. Començo fort, ho sé. La premissa és: no hi ha res fora de tu mateix/a, tot està dins. Reconec que aquesta idea, a voltes, pot resultar difícil de sostenir però parteixo d’aquí. Més que res... per què he fet una aposta envers la llibertat. i l’única manera real que he conegut de ser lliure és assumint la propia responsabilitat mental i emocional. 

Un dia ets conscient de fins a quin punt fa mal classificar la vida. M’explico. Un dia t’adones que realment creus en la fortuna i la infortuna. Realment penses que hi ha persones que són més afortunades que d’altres. Més agraciades que d’altres. Suposo que dient això no dic res de l’altre món, però.... adonar-se del mal que provoca aquesta classificació, sí és una tasca que no es pot fer amb la ment estancada en aquest món.

La qüestió és que, d’alguna manera, t’enxampes a tu mateixa, jutjant la vida dels altres com més o menys ‘gratificant’, ‘agraciada’, no sé quin seria l’adjectiu correcte... Però et trobes avaluant el nivell de desgràcia humà i a partir d’aquí estableixes un patró de fortuna o infortuna. Simplificant-ho: penses que una persona que té salut, diners, amor, èxit, etc... és més ‘feliç’ que una persona pobra, malalta, marginada, fracassada... Burrades. És un judici absurd. I a més, molt dolorós. La vida no té uns graus de valoració o satisfacció. Som nosaltres qui la graduem i fent això: l’aniquilem. Ens condemnem a nosaltres mateixos a l’etern infortuni. A perseguir falses metes en nom d’un plaer que ens anestesií el sentir intern, a ser carn de canó pel capitalisme, a colpejar l’ànima per aconseguir una mostra d’afecte i no segueixo perquè tots sabem del que parlo, o si més no, ho hauríem de saber, que ja som grandets. Per què.. siguem honestos! ni que estiguem dins del grup dels ‘privilegiats’, als quals els hi van ‘bé’ les coses, tots estem sota amenaça i ho sabem. Estem exposats a ser depreciats o ignorats, a patir una malaltia, a la mort d’un ésser estimat o qualsevol tipus de desgràcia que ens puguem imaginar; i nosaltres pensem que tot això resta valor o 'gràcia' a la vida. Burrades egocèntriques. Res més.

Classificar la vida és un gest mental, profundament arrelat al nostre inconscient, que ens diu que la vida és una amenaça. Una autèntica bogeria. Si fóssim conscients del dolor que ens provoca aquest patró de pensament, ens en deslliuraríem en un santiamen. Però... és clar.... Això implica assumir que no sabem absolutament res de la vida. Això requereix la valentia d’endinsar-se dins la pròpia ignorància. Aferrar-nos a ella i estirar-la ben fort, ben fort! perquè el dimoni no passi. Quasi res... 

Si creiem, ni que sigui per un segon, que sabem de què va la vida, ja estem perduts. 

Sort que sempre podem tornar a agafar la nostra valuosa ignorància! Ella mai ens abandona. Ella ens il.lumina! 

Als teus peus

Seré directa. Jo pensava que el diable era el sofriment. M’equivocava. El diable no és el sofriment, el diable és qui atresora el sofriment. La diferència és abismal. Creu-me. La nit i el dia. El dolor per si mateix no té la capacitat de danyar-me, deixa-ho córrer... No ho sé explicar millor.

La qüestió és m’he adonat d’una cosa que m’ha deixat estupefacta. Hi ha una part de mi que em fa pànic mostrar-te i que t’amago amb totes les meves forces, de fet, tinc la sensació que si la descobreixes automàticament perdre tots els meus encants: la bellesa s’esfumarà i  el meu atractiu serà acusat de blasfèmia. La curiositat arriba ara, i és que aquesta part que tant t’amago és la part de mi que et faria caure rendit al meus peus, que et faria entendre perquè carai Jesús es dedicava a rentar els peus dels seus deixebles, que et faria entendre la puta que va caure als seus peus, que et faria entendre l’amor encarnat i la resurrecció dels morts. I sobretot et faria entendre allò de “els pecats li són perdonats perquè ha estimat molt”. No hi ha res, absolutament res que l'amor no pugui redimir. Així que la part de jo mateixa que em fa terror mostrar-te, és exactament la mateixa part que et faria veure la llum. Mira tu per on... I no vull que soni excessivament místic o espiritual, no sigui que perdi els encants que et fan llegir això. Estranya dicotomia: víctima i botxí d’un encanteri.  Tard o d’hora te’n cansaràs... et cansaràs de falsetats, et trobaràs dempeus davant la mort, se’t buidaran les excuses, seràs abatut per aquest deliri envers l’aplaudiment, les excuses et causaran al·lèrgia, el pànic s’evidenciaria, més tard o més d’hora tu també t’hauràs d’adonar que la part que m’amagues per por a què no t’estimi, és la part de tu mateix que jo més estimo. T’ho asseguro. Tinc aquesta capacitat.  

Recorda que el diable no és el sofriment, el diable és qui atresora el sofriment. Insisteixo en què la diferència és abismal. Disculpa si sona massa tràgic i contundent. L'amor no es preocupa gens ni mica per les formes. Gens ni mica. 

Més enllà de la personalitat

-Profunda gratitud per a Sergi Torres- 

Començaré pim – pam, més que res perquè ja estic una mica marejada i no tinc ganes de donar més tombs. Reconec que utilitzo el romanticisme per fugir de la por que em fa l’amor. És boig. Ho sé. També sé que és una frase difícil d’entendre i d’integrar, és una d’aquelles coses que una servidora aprèn sense llegir-les enlloc ni analitzar-les massa. Així pim – pam. Continuem, si et mareges deixa de llegir i ves una estona a la piscina o a la platja. M’he protegit d’aquesta por a través d’una decoració incessant de la meva capacitat intel.lectual i artística, maquillant la meva bellesa i anunciant-te de mil i una maneres que sóc especial. He traçat un mapa de fugida de la vulgaritat i de la mediocritat, he fabricat un munt d’emocions diverses, he falsejat imatges paradisíaques i disculpa però he de confessar que t’he enterrat. L’amor que sento em devasta fins a tal punt que m’he vist obligada a crear una imatge falsa de tu. Utilitzo la idolatria per anestesiar al meu autorebuig. És demencial. Ho sé. La qüestió és fer, pensar o sentir el que sigui per no sentir aquest pànic que ara batega en mi. M’ha calat fins al cor. Difícil extirpar-lo. Aquest ofec al qual ens acostumem ara em resulta insuportable. És com si visqués dins un món boig on només es permet estimar sota l’aigua. Agafo aire, m’endinso en les profunditats, però... el temps es troba sotmès a la meva naturalesa terrestre i hauré de sortir a respirar. Així estimo: a bussejades, petites incursions aquàtiques, fins que les lleis físiques m’atrapen sota una dictadura insultant. És absurd... Només poder estimar sota l’aigua, com si l’amor fos un mer record inconscient.

No he oblidat mai una escena de pel·lícula dantesca. Ares, el Déu de la guerra, lluitant en contra algun altre Déu (el nom del qual no recordo), bé en realitat no lluiten, sinó que quasi podríem dir que l’escena consisteix en Ares fotent-li una pallissa de dimensions descomunals a l’altre Déu. I davant la demència i la crueltat evident d’Ares, una veu li diu: “-Vols deixar de lluitar? És que no te n’adones que ja has guanyat?-“ Sí, senyor! Bingo! És aquesta actitud lluitadora que em consumeix i em desgasta fins al punt de perdre el sentit de la realitat. La lluita incessant i absurda fins a convertir-se en part intrínseca de la ment i encarar-se en aquesta identitat romàntica i emocional. Hauria de deixar de lluitar en contra el que sento. La solució és tan evident que quasi que em molesta.

Parar aquest impuls irreverent que se’m gira en contra i constitueix una falta de respecte envers jo mateixa i envers a tu. Intentar aturar el que sento em desgasta i m’empresona els sentits. És aquest no voler sentir la carència que de vegades em devora, no voler sentir-me ridícula o estúpida,  negar-me a sentir la fragilitat que sembla trencar-me per dins, intentar no sentir la adrenalina que m’impulsa envers els meus precipicis, no sentir la ràbia de saber-me insignificant, no sentir el vertigen de l’escenari de la vida, no sentir l’anhel de retenir la teva mirada, no sentir el fastig o l’avorriment, no sentir el buit de la soledat, no sentir la clausura interna que m’empresona entre deliris, no sentir aquestes ganes boges d’escriure, no sentir la fúria que em provoca el teu amagatall, no sentir l’angoixa que sento quan faig tard, no sentir el terror a no ser especial, no sentir el caos que em genera la distància ni l'impacte que em provoca la proximitat. Aquest intent irrespectuós per no sentir el desig que m’encén l’ànima, no sentir el dolor de les absències, no sentir el terror envers la idea de la teva possible mort, no sentir el temps que se’n va i no torna, no sentir aquest pànic intens que avui es desplega. Prou. Avui he decidit tenir-me un mínim de respecte, així que em permeto sentir el que sento. No ho vull canviar. Porto una vida intentant-ho canviar i l’únic que he aconseguit és convertir-me en una deessa de la guerra, la qual ni tan sols sap discernir el fi de la batalla. Dement i cruel. Prou. S’ha acabat. Ja no vull lluitar més perquè, al cap i a la fi, res del que sento defineix la meva verdadera identitat. Descobrir això m’ha suposat un sotrac que ha fet trontollar totes les meves muralles i fortaleses interiors. La caiguda de l’imperi emocional, perquè entre tanta emoció m’he confós i he perdut la perspectiva de saber que jo simplement sóc aquesta presència que et reconeix, simplement sóc aquesta presència que se sent reconeguda dins teu.

Ara, disculpa, he de deixar d’escriure, Poseidó (el Déu dels oceans) em recorda que tinc una cita irrefutable amb un llibre blau, el sol i el mar. Necessito descansar, que ja ho diuen que la vida ens estreny però mai ens ofega.  Ves tu... si resultarà que al final serà veritat... 

Sentit de transcendència

De vegades confesso que em perdo en les formes. A voltes no veig més enllà d’elles i tot s’ho emporten, m'eclipsen i em manipulen. Massa sovint he permès que les formes em distorsionessin l’ànima, fent-me creure que ho són tot, provocant l’evaporació de l’essència com si fos un perfum barat i embafador. En el fons, l’existència és irrellevant perquè no hi ha forma humana d’explicar-te en què consisteix aquesta ràbia. Estic enfadada perquè la situació és tan simple que em provoca una certa controvèrsia. Em sento la protagonista d’una escena cinematogràfica que provoca la rebel·lió dels espectadors, s’alcen indignats i marxen de la sala, s’han enfadat perquè no comprenen l’argument central. La incomprensió és difícil de sostenir, està feta només per a aquells que tenen la gosadia de deixar de banda els propis coneixements i dirigir-se envers la saviesa. No dic que sigui fàcil.

 

L’escena és pintoresca perquè tan aviat m’agenollo enmig d’una súplica insòlita i clavo les mans en nom del patiment humà endins la terra com si fossin aixades per arrancar les arrels, com ans al contrari, pujo fins al cel només per escopir a l’infinit, o fins i tot  m’agafa per posar-me a trencar núvols en mil bocins en contra les teves parets. No hi ha terme mig, la dualitat humana em corrou per les venes. Agenollada o supèrbia. Submisa o  irreverent. Em sento exactament igual com es deu sentir l’escultura de la justícia, immòbil, cegada, privada de la visió, obligada a desenvolupar un estrany sentit del equilibri. La incoherència gesticulada per mostrar fidelitat a les ferides del passat. Una postura absurda. A veure quin dia aprenc a mantenir-me plantada davant la vida, ben arrelada a la terra, alçant les mans envers aquella mà que magistralment va pintar Miquel Angel. L’art diu molt més de nosaltres del que mai podrem imaginar. Ell ho sabia.

 

En canvi, tu saps que a mi la por em corromp per dins, la meva ment és capaç de presentar-me un sense fi de situacions hipotètiques que podrien ser devastadores i jo,a la que em despisto, ja estic donant credibilitat a idees estúpides que m’allunyen d’aquest sentiment artístic.

 

Arribats en aquest punt no vull saber res, no hi ha ni un sol coneixement que em salvi, ho sé.  Hi ha moments fets per sortir de la pantalla i ocupar els espais buits que han deixat els espectadors de la teva vida, per comprendre que més enllà  dels papers que tenim assignats en aquesta superproducció hi ha la saviesa. De vegades el personatge que interpretem ens engoleix i tot es confon perquè no veiem la diferència entre realitat i ficció. La línea que separa el que som del que no som es dilueix. Aquest escrit tan sols és per recordar-te que només allò que estimes és real, la resta, són fal·làcies, mentides, falses percepcions... T’ha de quedar claríssim que tot allò que no has estimat al llarg de la vida no és infinit, té data de caducitat, per tant, no t’ho emportaràs, es consumirà, es perdrà en el temps. En aquest aspecte el cel és contundent, estic convençuda que a les portes hi trobarem un cartell enorme que hi dirà quelcom així: només s’accepta allò que has estimat. Aquest és el meu sentit de transcendència, per tant, fes el refotut favor, d’aprofitar la vida com cal i aprèn a estimar-te a tu mateix, mai, mai! sota cap concepte! et perdonaria no trobar-te més enllà.  

La violència de la bellesa

He retrobat la meva sensació, no podia entendre el seu significat perquè estava capgirada. Sempre t’he dit que m’atrau la idea de tenir els sentits del revés, mai ho has entès. No escric perquè entenguis res.

T’he vist a tants llocs, davant un semàfor vermell, rere les persianes, sota el llit i damunt l’abisme. Em creuo amb tu, t’escapes de la meva mirada simulant que el mòbil té quelcom a dir-te més important que el meu esguard. Covard. T’entenc. Jo també he trobat mirades que no podia sostenir. Mirades que m’encenen la ràbia perquè sé que poden descobrir la meva naturalesa. Intuïcions. T’he vist en les penombres del paradís, sense saber si venies del cel o de l’infern. És igual, d’on vinguis tu, és igual on vagi jo, la qüestió és que ara ens trobem en un mateix punt: la terra. No som tan diferents! Estem cridats a ser aliats d’alguna estranya simfonia.

Des de que conec el present, no suporto el pes del passat. Recordo el teu somni, aquell en què estàs dins una gàbia amb la porta oberta de bat a bat, però per alguna estranya ‘raó’ no tens força per sortir a un bosc ple de vida. Bingo! És això. Estem engabiats per pròpia decisió. Buf! Insuportable. Ho sé. Però l’única sortida viable és agafar la pròpia responsabilitat. Entendre que no hi ha misteris sota la lluna rogent, agenollar-se davant la seva bellesa i jugar a cuit i amagar entre els terrats. Tu deies que la bellesa pot resultar violenta, et feria i jo et protegia. Acostumo a ser protectora. Ho sabies? Si fos una estàtua seria de sal o de marbre. Tindria unes enormes ales a l’esquena i empunyaria una espada amb la mà dreta. No sé contra què lluito. Només sé que lluito. Potser contra l’obscuritat, de vegades contra la teva, d’altres contra jo mateixa. Em faig mal sense voler. Estic cansada. Doncs, faré que l’estàtua cobri vida, li donaré moviment, la faré volar! que d'alguna cosa ha de servir tenir ales! Tu no les veus, mai les has vist. Estàs massa carregat de 'raó'. T'aniria bé llegir Oscar Wilde “Es pot admetre la força bruta, però la raó bruta és insuportable”.

Sense gaire raons, arriba l’absència absoluta de por. Sóc prop teu, segur. Un cop de sort i algú em diu que tinc un àngel. Responc que ja ho sé. És més! Vaig tenir l’honor i el privilegi de conèixer-lo en persona. A partir d’aquí ja no es pot explicar. Vaig a escoltar una estona els ocells, a veure si em confessen la seva alegria. Des de que conec el present, el futur és insignificant.

A la que em descuido em quedo sense excuses i et torno a trobar. Els desitjos del cor no són capritxos, tenen una força sobrehumana. Ah! Per entendre això has de mirar més enllà: sostenir la mirada i l'emoció, escoltar el silenci, girar tots els sentits del revés. La verdadera felicitat no és plenitud, és al revés, sempre és al revés... Ho veus? La verdadera felicitat és buidor. La sents?

No us aproximeu a un humanista

Què és un humanista? Algú que es coneix profundament a si mateix. Així de simple. Si li dius a un humanista que l’ésser humà és complex i és difícil arribar a conèixer-se. L’humanista et dirà que tu ho fas difícil, perquè creus en la dificultat, i per tant, defenses la dificultat.

Si li dius a un humanista que tu ja et coneixes. Prepara’t per suportar la seva mirada fixa i llargament intensa, tot observant com se t’escapa l’alè quan et pregunta qui ets. Si li fas una explicació massa llarga, t’escoltarà pacientment i conclourà dient alguna bogeria estil: -molt bé, ara de tot això que m’acabes de dir, diga’m només allò que és veritat-

Ni us passi pel cap escolta’ls massa estona. Els humanistes estan completament bojos. Diuen coses estranyes que t’hipnotitzen i et quedes atrapat dins la seva veu. Diuen coses com que la comprensió és l’art del pensament. Diuen que l’amor no és bo ni dolent, i per tant, mai sabem com reaccionarà. Quan et perds molt, et donen una pista dient –tots volem el mateix- I endevina, endevinalla...

Els encanta trencar els teus esquemes mentals, deixar el teu cervell literalment al revés, desprogramar tot el sistema de creences, qüestionar tot pensament. Són mestres en treure’t de la zona de confort emocional i mental, i portar-te lluny, molt lluny, massa lluny, més enllà... Fins que no pots més i dius: fins aquí! I llavors, es fan un fart de riure perquè saben que tens por i saben que la teva por no és real. És una mera il.lusió. És qüestió de temps que la miris als ulls i t’adonis que és falsa.

T’inviten a anar a les catacumbes de la teva ment, que observis les idees perverses que allí hi has posa’t. Idees com que l’amor pot desfer-se, que la mort és la fi del sofriment, que la vulnerabilitat de l’altre et fa més fort a tu, que la felicitat és un estat ideal... I moltes més que vas descobrint a poc a poc, no sigui que t’agafi un patatús! Perquè quan totes aquestes creences les portes a la llum es desintegren d’una forma absoluta, i t’agafen unes ganes boges  de marxar corrents, cames ajudeu-me! Que ves tu a saber on em portarà tot això....

Que si l’amor es pot desfer, vol dir que crec que jo em puc desfer, és a dir, tinc un pànic absolut a morir.

Al meu poble quan algú mort diuen –Ara ja no pateix- O una altra frase típica –Ara ja descansa en pau- Corrobora’t! Hi ha una idea perversa dins la nostra ment que ens assegura que la mort és la fi del sofriment i el retrobament amb la pau. Buf... no! Per favor! Creure que la mort és la fi del sofriment, ens porta a morir. És obvi, oi? Aquest poder l’ha de tenir la vida! Una vegada vaig escoltar un humanista, d’aquests que estan bojos  i que us recomano que no escolteu gaire, que deia “descansa en pau, és una pregària per als vius, no per als morts”.

Que la vulnerabilitat de l’altre et fa més fort a tu. És una xorrada tan gran que no cal fer ni un comentari al respecte. Però... ho creiem, eh? Ho creiem. De fet la nostra societat del coneixement basada en la competència ja sigui de capacitats o valors humans, és una especialista en establir una bases de comparació ben morals i ben dissociades.

Ah! I la meva preferida, que la felicitat és un estat ideal! Toma ya! Quina idea! Aquí els éssers humans ens hi vam lluir. Ens vam autocensurar a l’hora de sentir la felicitat, s’ha de reconèixer, però, que ho vam fer d’una forma quasi magistral, eh?   Com diu un humanista “com saps que això que ara mateix estàs sentint, no és felicitat? Si en realitat no saps què és la felicitat!” una altra frase d’aquelles que no us aconsello llegir és: “Volem ser feliços sota les nostres condicions. Som així d’arrogants”

Són irritants, no els escolteu i molt menys us hi aproximeu! Us invitaran descaradament a observar les vostres ombres, us diran que si voleu sentir la plenitud absoluta, primer heu de ser conscients que us odieu a vosaltres mateixos. Us diran que l’amor no cura ferides, que de vegades, encara les obra més i més, fins que t’adonis que aquella ferida mai va ser real. Així que prepara’t a patir, perquè el dolor no els fa por, gens de por. Diuen que ens amaguem rere la màscara de la nostra personalitat i que ens rebutgem a nosaltres mateixos quan rebutgem sentir o pensar quelcom. Així que fan caure tot allò del pensament ‘positiu’ escales avall. Diuen que no som conscients del mal que ens fem quan volem evitar el mal a tota costa. I que no tenim ni la més remota idea de la nostra immensitat.   

Fins i tot, contradiuen lleis matemàtiques bàsiques! Són així de xulos ells! Diuen que 1+1 no és igual a 2, diuen que tu + jo som igual a infinit. I que aquesta llei està a la teva disposició en tot moment. Només t’has de permetre a tu mateix corroborar-la.

Burrades... diuen burrades... que a mi em fan plorar, m’espanten, m’atreuen, m’irriten, m’enfaden, m’alliberen, m’expandeixen, m’absorbeixen, i juro que no puc evitar aproximar-m’hi. Però... us aconsello que no ho feu. De veritat. Són un tipus de gent com els poetes, no són de fiar; són com l’amor, no saps mai per on et sortirà.  

Ressentiment

Em sorgeix el ressentiment, com un sentiment reescalfat que se’m posa malament a l’estómac i em gira del revés els pensaments. Tu fas cas omís del meu instint, com si haguessis declarat per decret llei que és altament perillós i el tinguessis enclaustrat en un banal i diabòlic instint assassí. Sorgeix l’impuls d’anar-te a buscar a l’altra banda i sacsejar-te els sentits fins que perdis la teva estimable raó. Estic molt cansada que et dediquis a construir grans i impressionants catedrals per impressionar-me, i t’oblidis de la simplicitat d’un gest íntim. Interpretes tan bé el teu paper, que em fas perdre els meus. Em quedo sense guio, sense història, sense passat...  El teu orgull fa que m’oblidi de qui sóc jo per a tu, el teu orgull em provoca amnèsia a l’ànima.  

 

El temps ha trencat les esferes que marcaven l’hora d’un record. Ha sorgit el rancor com una espina que protegeix a la flor. Pots profanar tots els altars, haguts i per haver, de totes les falses divinitats que et vulguis inventar. Hi tens dret. Ja et vaig dir una vegada que no passa res si fas pactes amb el diable, no és veritat allò que diuen que s’emporta la teva ànima. Ho sé. No és veritat. Així que recupera la teva dignitat i assumeix d’una punyetera vegada que no pots escapar. Tot et porta envers el teu cor. Tot, fins i tot el meu ressentiment. Però no t’aproximis massa a ell, perquè és com un animal salvatge malferit, l’única forma de guarir-lo, és anestesiar-lo.

 

La meva debilitat avui fa una promoció especial de dos per un i anuncia rebaixes repletes d’incoherències, ajustant els marges de beneficis fins submergir-se en la pèrdua.  La meva fortalesa sempre em porta a l’extrem del precipici, allà on no s’admet ni un pas en fals. Allà on la teva prudència sempre evitarà que vinguis. I entre tanta vigilància, em sorgeix el ressentiment com un escut per protegir-me de la buidor de l’abisme. Sense cap mena de dubte, el meu valor és estimar-te. Potser reescalfar un sentiment ,només és un intent sobrehumà per mantenir-lo en vida. Però... què hi vols fer? Si jo confio en un Déu oposat al teu, tu confies en el temps, jo en l’eternitat. I t’asseguro que només el temps ens separa. Qüestió de temps. Res més.