Ressentiment

Em sorgeix el ressentiment, com un sentiment reescalfat que se’m posa malament a l’estómac i em gira del revés els pensaments. Tu fas cas omís del meu instint, com si haguessis declarat per decret llei que és altament perillós i el tinguessis enclaustrat en un banal i diabòlic instint assassí. Sorgeix l’impuls d’anar-te a buscar a l’altra banda i sacsejar-te els sentits fins que perdis la teva estimable raó. Estic molt cansada que et dediquis a construir grans i impressionants catedrals per impressionar-me, i t’oblidis de la simplicitat d’un gest íntim. Interpretes tan bé el teu paper, que em fas perdre els meus. Em quedo sense guio, sense història, sense passat...  El teu orgull fa que m’oblidi de qui sóc jo per a tu, el teu orgull em provoca amnèsia a l’ànima.  

 

El temps ha trencat les esferes que marcaven l’hora d’un record. Ha sorgit el rancor com una espina que protegeix a la flor. Pots profanar tots els altars, haguts i per haver, de totes les falses divinitats que et vulguis inventar. Hi tens dret. Ja et vaig dir una vegada que no passa res si fas pactes amb el diable, no és veritat allò que diuen que s’emporta la teva ànima. Ho sé. No és veritat. Així que recupera la teva dignitat i assumeix d’una punyetera vegada que no pots escapar. Tot et porta envers el teu cor. Tot, fins i tot el meu ressentiment. Però no t’aproximis massa a ell, perquè és com un animal salvatge malferit, l’única forma de guarir-lo, és anestesiar-lo.

 

La meva debilitat avui fa una promoció especial de dos per un i anuncia rebaixes repletes d’incoherències, ajustant els marges de beneficis fins submergir-se en la pèrdua.  La meva fortalesa sempre em porta a l’extrem del precipici, allà on no s’admet ni un pas en fals. Allà on la teva prudència sempre evitarà que vinguis. I entre tanta vigilància, em sorgeix el ressentiment com un escut per protegir-me de la buidor de l’abisme. Sense cap mena de dubte, el meu valor és estimar-te. Potser reescalfar un sentiment ,només és un intent sobrehumà per mantenir-lo en vida. Però... què hi vols fer? Si jo confio en un Déu oposat al teu, tu confies en el temps, jo en l’eternitat. I t’asseguro que només el temps ens separa. Qüestió de temps. Res més.