Cabreig monumental

Surto enfadada. Molt enfadada. El cabreig no disminueix amb el pas dels minuts, més aviat sembla que pren embranzida kilomètrica quan pujo al cotxe i pitjo l’accelerador. Arribo a casa. Em tanco. Adéu món. No en vull saber res de tu. M’assento al sofà. Però.. A veure... a veure... Què passa? Quin pensament hi ha aquí al darrere que em fot de tanta mala llet? Silenci. Passa per la meva ment a tota velocitat, fiiiuuuuuuu... Sembla un corredor professional digne del podí de fórmula 1 o un fugitiu de pel·lícula degudament finançada per Hollywood. Resulta complicat veure’l, perquè no és un pensament que s’aturi a conversar calmadament, no, no! És un d’aquells petits dimonis que el seu poder radica en que no el vegis, però no pot evitar que el sentis. Sabeu de què parlo? Seria més o menys així: sentir angoixa, neguit, aflicció... és un indicador que t’avisa que hi ha algun pensament erroni dins la teva ment. Per això, és important no fugir del sentir, perquè el sentir és com una alarma que t’avisa que dins el teu cap hi ha algun tipus de pensament o creença que t’està fent mal.

 

Així que em dedico a sentir el meu cabreig, intentant no culpar al subjecte que me l’ha provocat, perquè això de culpar als demés pel nostre estat emocional provoca que no ens dediquem a responsabilitzar-nos de nosaltres mateixos. Mai ens porta enlloc. Mai.

 

Em mantinc alerta per saber quin pensament meu hi ha al darrera d’aquest  empipament monumental i plaf! L’he caçat. Diu així: -si les coses no em surten bé, vol dir que hi ha alguna cosa que faig malament- Toma ya! Mira-te’l! I quina força que té el cabrón! Perquè intento girar-lo del revés  i és com intentar fer un pols amb el Schwarzenegger. No hi ha manera de doblegar-lo. El reconeixes tu també? L’has vist mai? És brutal, és un generador d’auto-culpa que dissipa automàticament la confiança envers un mateix. És un criminal en potència. És com aquell altre que vaig caçar fa poc, aquell que diu –si no em presten atenció, vol dir que no m’estimen- . És un jutge implacable. I el pitjor de tot, és la seva capacitat per passar desapercebut. No hi ha focus de televisió il·luminant-lo, ni càmeres digitals d’alta resolució fotografiant-lo, no hi ha res que el pugui desmuntar. Només tu. Només jo.

 

Estimat pensament retorçut, ara ja t’he identificat, sé que no puc lluitar contra tu, però confia en mi, t’agafaré desprevingut i encendré la llum.