Tristesa: és igual que no ho entenguis.

Dia gris i plujós, l’hivern envaeix la primavera. Vaig a buscar el pa, i per aquesta tendència cada vegada més clara que tinc de parlar del sentir, li comento a la dependenta que aquest temps m’entristeix, em sento una mica  més acompanyada quan ella em confessa que també. Deu ser algo normal, no m’hi hauria de capficar. Connecto amb la teva impermeabilitat, els pensaments negatius se m’escapen, s’alliberen, no deixo de pensar que tu mai et mulles amb res i m’enfado amb tu, perquè jo sempre em deixo el paraigües i acabo amb les sabates xopes. No és culpa teva que jo sempre oblidi protegir-me. Ara em culpo a mi. Més pensaments negatius. I diuen que la ment té poder. S’equivoquen. Per més que pensi en el sol, avui no apareixerà. És una insensatesa creure que tinc el poder de fer sortir el sol. El cel clama consciència. La terra precisa aigua, no puc ser tan egoista. La ment només té un poder: la consciència. El fer-me conscient que estic trista i deixar la meva tristesa en pau, que flueixi tranquil·la, que regui la meva terra interior i esperar que torni l’alegria. D’això se’n diu esperança. D’això se’n diu pau. Aquest és el poder que s’amaga sota terra i fa créixer les arrels. Llavors, miro al cel que anuncia més i més pluja i li agraeixo la tristesa. Si el cel no amaga la pluja, jo tampoc tinc perquè amagar la meva tristesa. Estic cansada de cels pintats amb un blau artificial, d’aparadors de vida; ara només vull cels verdaders, cels reals, que m’ensenyin com es fa això de ser ell mateix, sense màscares, sense complexes, si m'uneixo a ell, acceptaré les lleis naturals de la terra. Plou. I m’és igual que no ho entenguis, perquè jo tampoc ho entenc. No s’ha d’entendre, s’ha de sentir i punt.

Em declaro amant dels cocodrils

Tu persegueixes el triomf, jo ambiciono la rendició,

tu trenques miralls, jo tiro parets a terra,

tu busques a les afores, jo em perdo al centre,

tu emmascares aventures, jo anhelo pau,

tu desitges i estimes, jo estimo i desitjo,

a tu t’entristeix la soledat, a mi em fereix l’absència.

En el fons no som tan diferents, però a tu t’incomoda el silenci i a mi m’espanta no poder abraça’l.

 

Mai a la vida guardaria rancor a un cocodril per ser una amenaça, entendria que és un cocodril i no pot ser altra cosa per mi, llavors... Per què no entenc que tu no pots ser una altra cosa? Perquè no ets un cocodril i m’entesto en veure’t humà. Lamento tenir tantes expectatives damunt teu. En una altra vida hauries d’intentar ser un cocodril, així jo no hauré de tenir-te rancor. Ja veus... és més fàcil perdonar als rèptils que als humans. La seva naturalesa salvatge els empara de culpa. Potser m’hauria de plantejar seriosament considerar-te un cocodril, no t’ho prenguis malament, així em resulta més senzill perdonar-te, perquè no entro a voler entendre el teu comportament, l’accepto i punt. A partir d’ara em declaro una amant dels cocodrils.

Quin lapsus!

Em vaig començar a sentir identificada amb una margarita quan vaig escoltar el conte d’una margarita que es dedicava a simular que era una rosella, i tanta simulació li va causar una crisi d’identitat, un dia va sentir que alguna cosa no quadrava i es preguntava què li passava i era tan simple com descobrir que en realitat era blanca, que no havia de fer res, simplement havia de ser. Punt.

Des de llavors m’encanta el símbol de la margarita, representa l’acceptació de ser. Punt.

Un dia la veïna de casa em va ensenyar les seves margarites i davant el meu entusiasme, que no vaig dissimular, l’endemà la veïna em regalava un test replet de margarites blanques. Des de llavors llueixen al meu balcó, blanques,  autèntiques, confiades, recordant-me cada dia un conte essencial.

Avui, em dic -vaig a tornar a escoltar aquella cançó de l’Alejandro Sanz- i deu ser perquè encara estic mig adormida que poso al buscador del youtube: “Alenjandro Sanz margarita” Ups! Què faig? La cançó es deia: nena! Quin lapsus, mare meva! Quin lapsus!

A veure quin dia...

Al principi em consideraves una sirena, si t’haguessis aproximat més a mi haguessis comprovat des d’un bon inici que no tenia la virtut del cant celestial i màgic d’aquest ésser fantàstic.  Però tu m’imaginaves navegant en les profunditats del medi marítim,  fins que un dia vas veure com patalejava i et va quedar clar que tenia cames.

 

Després em vas considerar una nimfa, pensaves que m’amagava entre arbres i matolls, que tenia el do de la immortalitat i que ajudava als Déus abandonats i antics a protegir la seva morada. Fins que un dia vas descobrir que cometia errors i et va quedar clar que tenia defectes.

 

Llavors, va arribar l’època que m’identificaves amb una princesa abandonada i desprotegida, que esperava la vinguda d’un cavaller vestit amb armadures que la salvés d’ella mateixa. Fins que un dia te’n vas adonar que la vida de vegades escriu contra-contes, i et va quedar clar que  els papers es poden invertir en qualsevol moment.

 

I quasi sense voler-ho vas passar a pensar que era un àngel, que habitava al cel i tenia la capacitat de protegir-te del mal. Fins que un dia em vas veure caure i et va quedar clar que no tenia ales.

 

Resulta evident el pronòstic següent: et vas dedicar a creure que era un diable, que perseguia la teva caiguda i et volia arrastrar al pecat per sentenciar-te a la vida infernal. Fins que un dia vas prendre consciència que per molt que marxessis corrents davant la meva presència, ‘cames ajudeu-me’, davant la meva absència el teu mal continuava latent.

 

Tot seguit van arribar els dies que em consideraves un fantasma, que arrastrava cadenes i es dedicava a encendre i apagar llums per comunicar-se amb tu des del més enllà. Fins que un dia vas ensopegar amb mi i et vas plantejar la possibilitat que estès feta de carn i ossos.

 

Al final vas començar a pensar que formava part del vent, que mai podries saber on habitava, d’on venia i on anava. Fins que un dia de turmenta vas veure que no marxava amb ella, que era al revés, quan deixava de bufar el vent, llavors se m’emportava.

A veure quin dia et queda clar que simplement sóc una dona, res més, a veure quin dia fas front a la realitat i et plantes davant meu amb els ulls oberts i l’ànima desperta. A veure quin dia em tractes com a tal, a veure quin dia em comporto com a tal.

indemnització improcedent

Veig les teves pors, són antigues conegudes meves, els presento els meus respectes, els agraeixo la informació que em donen i les acomiado, els pago directament la indemnització improcedent per evitar els esgotadors tràmits d’un judici, que com diu un advocat amic –de vegades, més val un mal pacte inicial, que un bon judici final-

Això és el mateix que ens passarà a nosaltres

La nineta (gata de color de negre perquè veieu que no sóc supersticiosa) estava dormint a la falda del Xavi, i em diu:
- La nineta, estava dormint profundament, devia somiar perquè es movia inquieta-
Jo li pregunto: - I no l’has despertada?-
Ell em contesta: -No, era  només un somni, quan s’ha despertat ja s’ha tranquil·litzat-
Em surt de dins, sense pensar i dic: -això és el mateix que ens passarà a nosaltres-
S’estranya i em pregunta: -com?-
Repeteixo: -Això és el mateix que ens passarà a nosaltres, quan despertem-
Somric i me’n vaig a fer el sopar.

Fent el sopar m’imagino que estem dormint a la falda d’algú molt més intel·ligent que nosaltres, que està despert i que sap perfectament que estem ‘a salvo’, que ja estem salvats, i per això aquest algú no fa res per salvar-nos, quin sentit té fer alguna cosa si aquest algú ja sap que en realitat estem totalment protegits dormint a la seva falda? Despertarem i ens adonarem on som en realitat. Això és el que ens passarà a nosaltres. Entendrem al poeta “la vida es sueño, y los sueños, sueños son...”
Potser l’única diferència entre nosaltres i els grans profetes d’aquest món és que ells ho sabien, ells intuïen o fins i tot potser sabien que estaven dins un somni, potser recordaven d’on venien, i potser encara més! potser recordaven on estaven en realitat. Eren conscients de la realitat. Potser l’única diferència entre nosaltres i ells, és aquesta. I és clar, resulta evident, que aquells que creuen fermament en el seu somni, considerin una amenaça a aquells que saben que el seu somni no és real, i que han vingut a despertar una mica al món. I com diu el Sergi Torres “qui et vulgui ajudar de veritat; el voldràs matar” I ja està tot dit, oi?

Gira’t un segon i digue’ls: -no hi ha bogeria més sensata que aquesta-

Ara sé que és el moment d’escriure’t. Porto tota una vida intentant comunicar-me amb tu, sentia la teva por des de l’altra banda del riu, hi havia un exercit de soldats disposats a donar la vida per defensar la teva pàtria, no podia fer altra cosa que enviar-te senyals de fum des de l’altra banda del riu. Recordes? Recordes les vegades que et vaig enviar senyals de fum? Sí, dona! Aquell dia que vas sentir la certesa que podies, aquell instant que vas sentir la gratitud, aquell moment que vas obrir la llum. Recordes? Recordes quan vas caure i alguna cosa et va empènyer a riure’t de tu mateixa? Era un símbol meu, era una senyal de fum.

 

Estic molt content de poder comunicar-me amb tu d’una forma més propera, estava disposat a esperar el temps que fes falta, des del primer moment que vas aterrar a aquest món t’he enviat invitacions perquè vinguessis a aquesta banda del riu, les recordes? Recordes les meves invitacions? T’he les enviava cada matí al despertar, cada tarda al caure el vespre, cada nit al dormir. I tu sempre les has ignorat, no passa res, no podies fer altra cosa. Ho entenc. De fet, jo ho entenc molt millor que tu. I per això mai et culparé. Ets tu qui t’has estat culpant tot aquest temps i ja comences a estar preparada per entendre que no serveix de res. Què no t’has culpat? Que et penses que feies quan culpaves a un altre? Quan sentenciaves a un altre? T’estaves sentenciant a tu mateixa, i jo cremava llenya a l’altra banda del riu perquè poguessis veure escrit al mateix cel la paraula innocència. Però, no miraves al cel, estaves massa ocupada intentant arreglar el món. Per fi, has comprés que no fa falta. Que no has vingut per això.

 

No et pots imaginar l’alegria que vaig sentir quan vas fer fora al capità del teu exercit, aquí a l’altra banda del riu, vam fer una festa en honor teu, vam obrir ampolles del millor cava, vam brindar i ens vam abraçar replets de joia. Vas escoltar els nostres aplaudiments, oi? No pot ser que no els escoltessis? Eren ensordidors, tots els teus soldats van tenir que tapar-se les orelles. Sí, dona, sí! Sí que els vas sentir! era aquella sensació estranya que et va envair i per primera vegada a la vida senties que estaves al camí correcte. Vam acollir el teu capità, li vam donar de menjar i beure, està profundament agraït que el fessis fora, l’hauries de veure ara, està totalment transformat, sembla talment un altre. Quan el tornis a veure el faràs rei de cors, ja veuràs. Ha canviat totes les armes de foc, per vestidures d’amor.

 

I jo ara, et volia dir, que si sents que ja estàs preparada, te’l retorno. No canviarà res de la teva vida, això ja ho saps, si no sabessis això no t’estaria oferint que tornés a tu. Només canviarà l’important, només canviarà la teva manera de pensar. No canviarà res extern, no et tocarà la loteria ni res semblant, el canvi serà intern. Has de ser conscient del que significa aquest canvi intern, s’acabarà la teva bogeria. Ja no estaràs boja, però és molt possible que quan en realitat ja no estiguis boja, llavors el món te’n consideri. Aquest món és irònic! El món considera que tots els que estem a l’altra banda del riu som bojos. A aquestes alçades ja saps que realment els bojos són ells, no et pots ni imaginar l’alegria que vam sentir aquí, quan per fi vas descobrir que la bogeria real era quan tenies pensaments que tancaven el teu cor, quan confiaves el control a aquell capità que tot ho atacava. Però ja no et preocupis per ell, si estàs preparada, te’l retornarem i ara el capità tot ho abraçarà.  Aquí no hi ha res que no puguem ensenyar. Frisem al pensar que aviat te’l podrem retornar. No et pots ni imaginar com d’orgullosos estem aquí de tu. No tens ni idea fins a quin punt ets estimada. Si per un sol segon en tinguessis consciència... Amb només un segon... Però no hi ha pressa, ja saps que som pacients, que tenim l’eternitat per endavant. Agafa el temps que necessitis. El final ja està escrit, i ho saps, va! No et facis la ingènua, que ho saps! I saps que no t’ho puc explicar amb paraules.

 

A les nits mentre dormies hem netejat tota la brutícia que vas tirar al riu, recordes aquella remor que semblava preguntar-te: -Et fa feliç això?- Aquella remor era jo. Però, no et preocupis jo puc netejar-ho tot, i sí! Certament! em dedico a rentar cervells, i quan sóc jo qui neteja, a aquestes alçades ja saps, que en realitat el que es neteja és el cor. Estic tan content que ho hagis aprés, no t’ho pots ni imaginar. No et pots imaginar com de contents netegem els rius. Si t’atreveixes a demanar als teus soldats que et deixin passar i aproximar-t’hi, el veuràs. Està preciós, l’aigua llueix cristal·lina, quan arribis a la seva vora mira’t dins el reflex, el reflex que veuràs en aquest riu, és qui ets tu en realitat. No t’espantis, no et pots ni imaginar la bellesa que hi veuràs. I quan et miris, ens veuràs a nosaltres, ens sentiràs perquè veuràs que formem part de tu i llavors, ja mai més podràs atacar ningú, perquè sabràs que si algun dia va a la vora del riu i s’agenolla a mirar-se veurà exactament el mateix que tu. Estàs preparada? Entenc que tremolis, jo també vaig tremolar al seu dia. Aquesta és la gran por de la humanitat, i també el seu gran desig; i ja saps que les grans pors i els grans desitjos estan relacionats. Sempre has tingut al cap aquella frase que et vaig enviar de Milan Kundera, aquella que deia “el vertigen, és el desig de caure” Sempre l’has recordat, jo m’he encarregat que la recordessis, perquè sabia que en algun moment entendries que has de fer el salt, has de saltar al buit, i sí! Aquest és el salt que t’espera, del terrat on hi ha tots els teus soldats, al jardí on hi sóc jo. Del cap, al cor. Sí, aquest és el gran salt. Aquest és el desig de caure. Ho entens, ara? Entens ara per què sempre has buscat caure? Entens ara per què sempre t’has perdut quan negaves aquest desig? Ho entens?  El veritable valor només radica en fer aquest salt. La resta són valors inútils. I estàs cridada a fer-lo. Ho saps. Ho saps perfectament. Tinguis en compte, que els teus sodats et diran que estàs boja, no passa res, travessa la bogeria, abans de saltar gira’t un segon i digue’ls: -no hi ha bogeria més sensata que aquesta- I plaf! Salta, ves directa al riu, sense pensar-t’ho ni un segon.

 

-Qui sóc?- Haha! M’agafen ganes de fer-te broma i dir-te que és de mala educació fer preguntes quan ja saps la resposta.

 

Pintallavis vermell

 

Totes les dones passem o hauríem de passar l’època del pintallavis vermell. És una època altament desconeguda i experimental. Hi ha un dia en la vida d’una dona que es cansa i es revela. Es cansa dels estereotips de bellesa que li són imposats, i els quals són inabordables. Es cansa de voler assemblar-se a la noia de la propaganda d’un perfum. Com es revela? Doncs, es compra un pintallavis vermell, pot semblar estrany, però és una manera de dir: -sí, senyors i senyores! No m’importa que els meus llavis no siguin de pel•lícula, ara l’únic important és fusionar-me amb la realitat- I quan una dona té més experiències reals, que de pel.lícula, és quan s’adona que la realitat és molt millor, potser més imperfecta, però llavors alguna cosa l’empeny a abraçar la imperfecció. I es compra un pintallavis vermell. S’ha acabat allò de refugiar-se en complexes pel simple fet d’intentar ser perfecta.

 

És una època apassionant. Us ho asseguro. És una rebel.lió contundent que ho transforma tot, que ve de dins i en realitat el pintallavis vermell només és una excusa, un mitjà provocatiu per dir al món que alguna cosa ha canviat dins teu. I te’n vas a una perfumeria i sense vacil.lar dius a la dependenta: -vull un pintallavis de color “rojo pasión”- I ja està, a partir d’aquest moment estàs enganxada al pintallavis de color vermell.

 

Els teus amics et pregunten què et passa, les teves amigues et demanen el pintallavis per veure com els queda a elles i els teus enemics et diuen que el pintallavis és massa vermell. És una època fascinant en la vida d’una dona. Hi ha un abans i un després del pintallavis vermell. Amb el temps, aquell fervor inicial per pintar-te els llavis amb aquell color estrident es va apaivagant. Ja he dit que és una època. La rebel.lió ja ha causat els seus efectes i ha transformat tot allò que es tenia que reconstruir. Ja ha trencat cadenes i ha fet ponts. Llavors, tornes a la calma d’un color rosa discret, però al necesser o al bolso sempre et quedarà aquell pintallavis vermell, símbol d’una època en la que et vas alliberar. I quan el retrobis se t’escaparà un somriure que marxarà envers la complicitat amb tu mateixa. I pensaràs: -algun dia he de tornar a pintar-me els llavis vermells-

No cal dir-ho

Quan una comença a llegir llibres en anglès, aquells adaptats a nivells inicials (evidentment!), no sé per què les primeres paraules que ha d’aprendre són ‘murderer’ i ‘murder’, com si a nivell funcional tinguessin grans aptituds. Estava llegint un llibre amb anglès i sí sorprenentment estava ben enganxada, no sé si per la trama detectivesca o per l’alegria de no tenir que agafar el diccionari cada dos minuts. Total que estava ben concentrada quan de sobte la tele va cridar la meva atenció. Normalment això és un desastre, vull dir quan la tele guanya a un llibre, però ja he dit alguna vegada que no tinc clar allò que 'l’ordre dels factors no altera el producte'. El resultat no em sembla el mateix si primer arriba la tele i després un llibre, com no em sembla el mateix que primer arribis tu i després jo. No em facis ni cas, les matemàtiques sempre m’han costat molt.

Si doneu al play no cal dir que vaig alçar la vista del llibre quan vaig sentir parlar aquest home i no cal dir que vaig perdre el punt de llibre quan el vaig veure somriure. No cal dir que no hi ha marge de dubte; les coses autèntiques els sentits ho perceben amb contundència. No cal dir que l’endemà mateix estava a una llibreria demanant el llibre de Jorge Font: “Ensanchar la vida”.

Aquí el teniu: http://www.tv3.cat/videos/4514451/Jorge-Font-la-fortalesa-de-la-fragilitat