Gira’t un segon i digue’ls: -no hi ha bogeria més sensata que aquesta-

Ara sé que és el moment d’escriure’t. Porto tota una vida intentant comunicar-me amb tu, sentia la teva por des de l’altra banda del riu, hi havia un exercit de soldats disposats a donar la vida per defensar la teva pàtria, no podia fer altra cosa que enviar-te senyals de fum des de l’altra banda del riu. Recordes? Recordes les vegades que et vaig enviar senyals de fum? Sí, dona! Aquell dia que vas sentir la certesa que podies, aquell instant que vas sentir la gratitud, aquell moment que vas obrir la llum. Recordes? Recordes quan vas caure i alguna cosa et va empènyer a riure’t de tu mateixa? Era un símbol meu, era una senyal de fum.

 

Estic molt content de poder comunicar-me amb tu d’una forma més propera, estava disposat a esperar el temps que fes falta, des del primer moment que vas aterrar a aquest món t’he enviat invitacions perquè vinguessis a aquesta banda del riu, les recordes? Recordes les meves invitacions? T’he les enviava cada matí al despertar, cada tarda al caure el vespre, cada nit al dormir. I tu sempre les has ignorat, no passa res, no podies fer altra cosa. Ho entenc. De fet, jo ho entenc molt millor que tu. I per això mai et culparé. Ets tu qui t’has estat culpant tot aquest temps i ja comences a estar preparada per entendre que no serveix de res. Què no t’has culpat? Que et penses que feies quan culpaves a un altre? Quan sentenciaves a un altre? T’estaves sentenciant a tu mateixa, i jo cremava llenya a l’altra banda del riu perquè poguessis veure escrit al mateix cel la paraula innocència. Però, no miraves al cel, estaves massa ocupada intentant arreglar el món. Per fi, has comprés que no fa falta. Que no has vingut per això.

 

No et pots imaginar l’alegria que vaig sentir quan vas fer fora al capità del teu exercit, aquí a l’altra banda del riu, vam fer una festa en honor teu, vam obrir ampolles del millor cava, vam brindar i ens vam abraçar replets de joia. Vas escoltar els nostres aplaudiments, oi? No pot ser que no els escoltessis? Eren ensordidors, tots els teus soldats van tenir que tapar-se les orelles. Sí, dona, sí! Sí que els vas sentir! era aquella sensació estranya que et va envair i per primera vegada a la vida senties que estaves al camí correcte. Vam acollir el teu capità, li vam donar de menjar i beure, està profundament agraït que el fessis fora, l’hauries de veure ara, està totalment transformat, sembla talment un altre. Quan el tornis a veure el faràs rei de cors, ja veuràs. Ha canviat totes les armes de foc, per vestidures d’amor.

 

I jo ara, et volia dir, que si sents que ja estàs preparada, te’l retorno. No canviarà res de la teva vida, això ja ho saps, si no sabessis això no t’estaria oferint que tornés a tu. Només canviarà l’important, només canviarà la teva manera de pensar. No canviarà res extern, no et tocarà la loteria ni res semblant, el canvi serà intern. Has de ser conscient del que significa aquest canvi intern, s’acabarà la teva bogeria. Ja no estaràs boja, però és molt possible que quan en realitat ja no estiguis boja, llavors el món te’n consideri. Aquest món és irònic! El món considera que tots els que estem a l’altra banda del riu som bojos. A aquestes alçades ja saps que realment els bojos són ells, no et pots ni imaginar l’alegria que vam sentir aquí, quan per fi vas descobrir que la bogeria real era quan tenies pensaments que tancaven el teu cor, quan confiaves el control a aquell capità que tot ho atacava. Però ja no et preocupis per ell, si estàs preparada, te’l retornarem i ara el capità tot ho abraçarà.  Aquí no hi ha res que no puguem ensenyar. Frisem al pensar que aviat te’l podrem retornar. No et pots ni imaginar com d’orgullosos estem aquí de tu. No tens ni idea fins a quin punt ets estimada. Si per un sol segon en tinguessis consciència... Amb només un segon... Però no hi ha pressa, ja saps que som pacients, que tenim l’eternitat per endavant. Agafa el temps que necessitis. El final ja està escrit, i ho saps, va! No et facis la ingènua, que ho saps! I saps que no t’ho puc explicar amb paraules.

 

A les nits mentre dormies hem netejat tota la brutícia que vas tirar al riu, recordes aquella remor que semblava preguntar-te: -Et fa feliç això?- Aquella remor era jo. Però, no et preocupis jo puc netejar-ho tot, i sí! Certament! em dedico a rentar cervells, i quan sóc jo qui neteja, a aquestes alçades ja saps, que en realitat el que es neteja és el cor. Estic tan content que ho hagis aprés, no t’ho pots ni imaginar. No et pots imaginar com de contents netegem els rius. Si t’atreveixes a demanar als teus soldats que et deixin passar i aproximar-t’hi, el veuràs. Està preciós, l’aigua llueix cristal·lina, quan arribis a la seva vora mira’t dins el reflex, el reflex que veuràs en aquest riu, és qui ets tu en realitat. No t’espantis, no et pots ni imaginar la bellesa que hi veuràs. I quan et miris, ens veuràs a nosaltres, ens sentiràs perquè veuràs que formem part de tu i llavors, ja mai més podràs atacar ningú, perquè sabràs que si algun dia va a la vora del riu i s’agenolla a mirar-se veurà exactament el mateix que tu. Estàs preparada? Entenc que tremolis, jo també vaig tremolar al seu dia. Aquesta és la gran por de la humanitat, i també el seu gran desig; i ja saps que les grans pors i els grans desitjos estan relacionats. Sempre has tingut al cap aquella frase que et vaig enviar de Milan Kundera, aquella que deia “el vertigen, és el desig de caure” Sempre l’has recordat, jo m’he encarregat que la recordessis, perquè sabia que en algun moment entendries que has de fer el salt, has de saltar al buit, i sí! Aquest és el salt que t’espera, del terrat on hi ha tots els teus soldats, al jardí on hi sóc jo. Del cap, al cor. Sí, aquest és el gran salt. Aquest és el desig de caure. Ho entens, ara? Entens ara per què sempre has buscat caure? Entens ara per què sempre t’has perdut quan negaves aquest desig? Ho entens?  El veritable valor només radica en fer aquest salt. La resta són valors inútils. I estàs cridada a fer-lo. Ho saps. Ho saps perfectament. Tinguis en compte, que els teus sodats et diran que estàs boja, no passa res, travessa la bogeria, abans de saltar gira’t un segon i digue’ls: -no hi ha bogeria més sensata que aquesta- I plaf! Salta, ves directa al riu, sense pensar-t’ho ni un segon.

 

-Qui sóc?- Haha! M’agafen ganes de fer-te broma i dir-te que és de mala educació fer preguntes quan ja saps la resposta.