Quin lapsus!

Em vaig començar a sentir identificada amb una margarita quan vaig escoltar el conte d’una margarita que es dedicava a simular que era una rosella, i tanta simulació li va causar una crisi d’identitat, un dia va sentir que alguna cosa no quadrava i es preguntava què li passava i era tan simple com descobrir que en realitat era blanca, que no havia de fer res, simplement havia de ser. Punt.

Des de llavors m’encanta el símbol de la margarita, representa l’acceptació de ser. Punt.

Un dia la veïna de casa em va ensenyar les seves margarites i davant el meu entusiasme, que no vaig dissimular, l’endemà la veïna em regalava un test replet de margarites blanques. Des de llavors llueixen al meu balcó, blanques,  autèntiques, confiades, recordant-me cada dia un conte essencial.

Avui, em dic -vaig a tornar a escoltar aquella cançó de l’Alejandro Sanz- i deu ser perquè encara estic mig adormida que poso al buscador del youtube: “Alenjandro Sanz margarita” Ups! Què faig? La cançó es deia: nena! Quin lapsus, mare meva! Quin lapsus!