Tu persegueixes el triomf, jo ambiciono la rendició,
tu trenques miralls, jo tiro parets a terra,
tu busques a les afores, jo em perdo al centre,
tu emmascares aventures, jo anhelo pau,
tu desitges i estimes, jo estimo i desitjo,
a tu t’entristeix la soledat, a mi em fereix l’absència.
En el fons no som tan diferents, però a tu t’incomoda el silenci i a mi m’espanta no poder abraça’l.
Mai a la vida guardaria rancor a un cocodril per ser una
amenaça, entendria que és un cocodril i no pot ser altra cosa per mi,
llavors... Per què no entenc que tu no pots ser una altra cosa? Perquè no ets un
cocodril i m’entesto en veure’t humà. Lamento tenir tantes expectatives damunt
teu. En una altra vida hauries d’intentar ser un cocodril, així jo no
hauré de tenir-te rancor. Ja veus... és més fàcil perdonar als rèptils que als
humans. La seva naturalesa salvatge els empara de culpa. Potser m’hauria de
plantejar seriosament considerar-te un cocodril, no t’ho prenguis malament, així
em resulta més senzill perdonar-te, perquè no entro a voler entendre el teu
comportament, l’accepto i punt. A partir d’ara em declaro una amant dels
cocodrils.
No hay comentarios:
Publicar un comentario