Tristesa: és igual que no ho entenguis.

Dia gris i plujós, l’hivern envaeix la primavera. Vaig a buscar el pa, i per aquesta tendència cada vegada més clara que tinc de parlar del sentir, li comento a la dependenta que aquest temps m’entristeix, em sento una mica  més acompanyada quan ella em confessa que també. Deu ser algo normal, no m’hi hauria de capficar. Connecto amb la teva impermeabilitat, els pensaments negatius se m’escapen, s’alliberen, no deixo de pensar que tu mai et mulles amb res i m’enfado amb tu, perquè jo sempre em deixo el paraigües i acabo amb les sabates xopes. No és culpa teva que jo sempre oblidi protegir-me. Ara em culpo a mi. Més pensaments negatius. I diuen que la ment té poder. S’equivoquen. Per més que pensi en el sol, avui no apareixerà. És una insensatesa creure que tinc el poder de fer sortir el sol. El cel clama consciència. La terra precisa aigua, no puc ser tan egoista. La ment només té un poder: la consciència. El fer-me conscient que estic trista i deixar la meva tristesa en pau, que flueixi tranquil·la, que regui la meva terra interior i esperar que torni l’alegria. D’això se’n diu esperança. D’això se’n diu pau. Aquest és el poder que s’amaga sota terra i fa créixer les arrels. Llavors, miro al cel que anuncia més i més pluja i li agraeixo la tristesa. Si el cel no amaga la pluja, jo tampoc tinc perquè amagar la meva tristesa. Estic cansada de cels pintats amb un blau artificial, d’aparadors de vida; ara només vull cels verdaders, cels reals, que m’ensenyin com es fa això de ser ell mateix, sense màscares, sense complexes, si m'uneixo a ell, acceptaré les lleis naturals de la terra. Plou. I m’és igual que no ho entenguis, perquè jo tampoc ho entenc. No s’ha d’entendre, s’ha de sentir i punt.