La vida ho sap

Les margarites tenien pugó. Ja feia uns dies que les observava preocupada. El veí, molt amablement va venir a fumigar-les, però no va servir de res, les margarites continuaven insípides, no florien, i les fulles estaven totes recobertes d’una pols blanca que les esmorteïa.  No lluïen, però no semblava que els afectés la situació. Continuaven exposades a la terra, al sol i a l’aigua. Pacients, discretes i confiades. Per mi era inquietant, perquè elles representen el meu interior, i ara les margarites tenien un seriós problema. No florien. Jo desconfiava, considerava la situació catastròfica, però elles no, elles continuaven plantades, acceptant la pugó, vivint-la.

Bé, que no ‘cundi’ el pànic. Comencem. No confio. Llavors, resulta inevitable, apareix el símptoma d’alerta: la tristesa. Diuen que la tristesa és la primera capa que s’ha de travessar per arribar al cor. D’acord, primera capa identificada. Però, aquí no s’acaba, es veu que hem posat moltes capes per protegir el nostre cor i ara resulta que no podem arribar-hi ni nosaltres mateixos. Les capes són: tristesa, ràbia, por, i per últim, culpa. Si estàs lliure de tot això, no fa falta que perdis els temps, no continuïs llegint.

Vaig llegir en algun lloc, que quan estàs trista, t’has de preguntar: -què em fa ràbia?- M’ho vaig preguntar i de seguida, vaig trobar la resposta. Estava a la segona capa. Enrabiada. El pas següent resulta evident. Quan ja has detectat què t’enrabia, t’has de preguntar: -què em fa por?- Això, em va costar una mica més. Les pors són més profundes i ja comencen a tenir certa capacitat per jugar a cuit i amagar. Però, la vida, sempre contesta. Hi ha qui diu que la resposta és tan gran, que de vegades ni tan sols la veiem. A la fi, vaig descobrir quina por havia sota aquella ràbia. Era una por que albergava dins la meva pròpia obscuritat, com que sempre l’havia mantinguda dins la foscor, no podia veure-la.  Per això, és important atrevir-nos a mirar la nostra obscuritat. Ja tenia la por identificada.

Pas següent. No! Encara no s’ha acabat! a no ser que vulguis quedar-te tota la vida dins la por. Jo tenia clar que no volia. Una vegada has identificat què et fa por, arriba la gran pregunta, la capa més profunda i amagada: -De què em sento culpable?- Uix! Aquesta sí que costa de veure, perquè es troba dins la profunditat de la nostra inconsciència. –De què em sento culpable?- Per més tombs que hi donava, no en treia l’entrellat. No en tenia ni idea. Quina era la culpa que s’amagava rere aquella por? Si no fos perquè alguna part de mi, confiava plenament en el procés, m’haguessin agafat ganes de protegir-me, i dir l’excusa perfecta que tots tenim: -no em sento culpable de res- I fugir, deixar estar el tema, però alguna cosa de dins meu, em tibava.

Com que jo no ho sabia, vaig preguntar-li a la meva vida, a veure si ella podia mostrar-me quina era la culpa que mantenia en el soterrani de la meva consciència. I sí! La vida va contestar, i de quina manera! Aprenc a través d’experiències extremes, i així va arribar la resposta. Al principi, em vaig desbordar, resultava insuportable, adonar-me que la meva culpa interna era no saber estimar. Hagués engegat a la vida a pastar fang, podia acceptar qualsevol resposta, menys aquesta. La culpa era horrible i de sobte emergia a la meva consciència. No m’estranya que l’amaguem. No us enganyaré, és dolorós. Però, ja no podia tirar enrere, ja no tenia sentit. Així, que em vaig dedicar a viure aquella sensació tan desagradable. I les margarites del balcó, continuaven tenint pugó. I jo no deixava de pensar que representaven el meu interior. El veí va tornar a fumigar-les, però res, les margarites no responien. Continuaven esmortides. Tenia temptacions de fugir d’aquella culpa, però d’alguna manera sentia que aquest argument de ‘no saber estimar als altres’ no era la culpa original. Al final, vaig descobrir que en realitat, la culpa naixia del fet de no saber-me estimar a mi mateixa. I pam! Es va fer la llum. Aquesta era la mare dels ous! La culpa original, aquella que esdevé la resta de culpabilitats, de no arribar a l’hora, de no poder ajudar-te, de no fer un bon treball, de tenir que justificar-me perquè no puc o no vull fer tal o qual cosa, etc. Totes les formes de culpa que et puguis arribar a imaginar. No sé quina forma adopta la culpa en tu, diuen que cadascú de nosaltres ha de trobar la forma concreta com es manifesta. El fet, és que jo vaig descobrir que la culpa original eradicava en el fet de no estimar-me a mi mateixa. Ja la tenia, l’havia descoberta.

Ara tornem a la metàfora que la vida m’ha donat per parlar de mi mateixa, sense necessitat d’exposar els fets: les margarites. Sí, són una metàfora. La vida fa regals, i ens ajuda a expressar les coses d’una forma calmada.

 Anant a comprar el pa, em vaig trobar a la veïna, i em va aconsellar que netegés les margarites, ben netejades amb molta aigua i amb la mà els hi tragués els bitxets. A la tarda, ja em teniu a mi amb les mans ben brutes de pugó, fulla a fulla, una a una, pacientment les netejava. Al principi em feia una mica d’angúnia pensar que tenia les mans plenes de paràsits, però a poc a poc, em van passar totes les manies, i només sentia el plaer d’acariciar les margarites. Eren importants. No sabria explicar-ho, però en aquell moment estava convençuda que sanaven, o potser era jo qui sanava amb elles. Em temo que l’ordre dels factors no altera el producte. Les vaig deixar completament netes. Tres dies després, floria la primera margarita de l’estiu.

No em pregunteu com es fa per estimar-se a una mateixa, encara no en sé, només sé que és quelcom molt similar a cuidar delicadament les margarites amb les pròpies mans. Sentia el meu cor. I ja no importa, el què passi a partir d’ara, si tornen a tenir pugó o no, perquè estem unides dins una mateixa ànima. I per això la vida permet la pugó, perquè ho sap. Per això, la vida ens permet la tristesa, la ràbia, la por i la culpa, perquè sap què darrere de totes elles, amaguem el nostre cor. Per això, la vida em va permetre estar trista perquè les margarites tenien pugó, em va permetre estar enrabiada perquè no podia salvar-les, em va permetre tenir por a la soledat i em va permetre sentir-me culpable per no saber-les estimar, perquè en el fons, la vida sap perfectament que l’amor existeix dins meu.  I m’ho farà saber les vegades que facin falta, i no escatimarà amb recursos. T’ho asseguro. Farà el què convingui, perquè tu també ho vegis.

 

 

 

Heu vist les margarites? No hem direu que no estan precioses? :o)