De vegades sembla que no et conegui

Just en el moment que tu parlaves de l’amor, jo vaig sentir gel dins meu. Era el pitjor moment per sentir fred. No volia sentir-lo. Com pot ser? Que tu estiguis invitant-me a sentir l’amor i jo senti glaçons al cor?  No acceptava el meu gel intern, el rebutjava, pensava que era incorrecte, jo que sempre dic que s’ha de fluir, bla, bla, bla... de sobte, sentia un bloc de gel dins meu que no sabia d’on carai sortia.  Hi ha qui diu que quan rebutgem el què sentim, estem rebutjant-nos a nosaltres mateixos. Doncs sí! Em rebutjava. Vaig obrir el cas, vaig assentar els testimonis, vaig cridar a declarar el fiscal i vaig dictar sentència: aquell gel era un assassí malvat. El vaig condemnar. I així, em condemnava a mi mateixa.

Però, estava davant un sisè sentit, aquell sentit que em fa pànic, perquè resulta que pot veure més enllà de mi mateixa. Sento que tens la capacitat de veure que s’hi amaga rere la meva màscara. Una màscara que he fabricat perquè ningú percebi el gel. La teva mirada em va fulminar. Tenia por que vinguessis amb una escarxa a enderrocar el meu gel, que fossis un defensor de la pena de mort. En el fons, tenia por que fessis allò que jo m’estava fent a mi mateixa. De vegades, sembla que no et conegui. Contra tot pronòstic, tu vas dictaminar l’acceptació del gel com una forma de vida meravellosa; de sobte tu acceptaves allò de mi que jo rebutjava. Em vaig enfadar amb tu perquè vas abraçar el meu gel. I a sobre, vas tenir la gosadia d’invitar-me a passejar per l’antàrtica, sentint la vida que bull dins seu. Com t’atreveixes?

De fet, molt sincerament, ja no estic enfadada, no saps com necessitava aquesta abraçada, ara només sento una profunda gratitud. Amb tu, totes les històries acaben igual. Com podia dubtar-ho? Repeteixo: de vegades sembla que no et conegui. Faig veure que no et conec, perquè em fa por conèixer-te. Disculpa. Perdona. Ho sento: Gràcies. Eternament, gràcies.