Confiança

Primerament dir, que ja sé que últimament sempre parlo de la confiança, però ara mateix estic en aquest camí, quan estigui al camí “Dior” o “Adidas”, ja us parlaré de les virtuts dubtoses d’un luxe que de moment no tinc cap neguit per perseguir.

Un dia t’adones que no confies amb la vida, però això diuen que és ben ‘normal’. Així que no he de patir per sofrir una patologia neuròtica greu, o si més no, aquesta patologia està ben estesa. La gran majoria desconfiem. Conscient, o més sovint inconscientment, tenim el temor que la vida en qualsevol moment ens farà mal. Per això busquem sempre la seguretat econòmica, amorosa i social, perquè la ‘seguretat’ és una forma de fer callar la desconfiança que li tenim a la vida. Per això ens desgastem per tenir prestigi laboral, social, relacional, moral, econòmic, cultural...

Quasi tothom et dirà que confia amb la vida, però de tant en tant els veuràs ben cap ficats per mantenir la feina, per establir bones relacions, per estalviar... I a la que es despistin et diran allò de “val la pena”, com si la vida tingués un preu i pretengués que li paguis amb ‘pena’ quelcom.  O els veuràs fent un discurs sobre “on anirem a parar?! Tal com estan les coses!”, això sí! ells t’asseguren confiar amb la vida, eh? Només faltaria! ells són persones positives, amb allò del pensament positiu i la capacitat de crear amb la ment, així que quasi et poden assegurar que si s’assenten al sofà de casa i pensen amb granotes, acabaran essent Déus que creen granotes, “a imatge i semblança”; és clar! No et parlaran mai de la ràbia i la por que senten (perquè són persones amb pensament positiu, home! Això es veu que ni els passa pel cap!) però si les observes detingudament veuràs com el seu dolor sorgeix com un dictador, que els aporta autoritat sobre tot el món. Neguen la ràbia i la por, i aquesta negació els consumeix. Ens consumeix a tots.

A mi també em resulta ben curiosa la persona que assegura confiar amb la vida, i després et parla d’un seguit de productes màgics que prometen evitar la malaltia. Herbes de tot tipus i colors. Són persones que no suporten el component de descontrol que té la vida en essència, per això necessiten protegir-se d’aquest descontrol mitjançant herbes o aliments que es veu que els protegeixen del mal. I ni et passi pel cap desmuntar-los-hi aquesta creença, perquè llavors els deixes amb pilotes davant la seva pròpia por, ben amagada i ben rebutjada. I no dic, que sigui dolent prendre herbes o menjar sa, només dic que és ben dubtosa aquesta ‘confiança’ que precisa ser controlada. Ens resulta insuportable que hi hagi quelcom en la vida que no és pugui controlar. Pam! Si som honestos, tornem a veure que no confiem.  

També hi ha persones que asseguren tenir tant alt nivell de confiança que no els fa por ni la mort. Ja tenim els herois de la pel.lícula. Aquestes persones et diran que la mort és irrellevant i inclús poden arribar a afirmar que estaràs millor a l’altre món. Però, resulta curiós que quan es despisten i vas passejant amb elles pel carrer,  de sobte no suporten veure un gat mort al mig de l’asfalt. Allà està la mort, i s’esgarrifen histèrics, tancant els ulls tan fortament com poden. No dic que s’hagi de ser macabra i anar en busca de gats morts, només dic que si per casualitat te’n trobes un, no sé fins a quin punt, em produeixen consol aquestes persones que diuen estar en pau amb la mort i es senten profundament molestes davant la imatge d’un animal mort. Em dóna la sensació que en el fons tenen un pànic absolut a la mort, tenen tanta por que ni tal sols volen mirar la seva por. I allà està el gat mort, donant-los-hi l’oportunitat de ser honestes i veure que no confien. No confiem.

Primer pas per aprendre a confiar: ser honestos. Mirar la nostra desconfiança, observar com sorgeix a la superfície. Ser conscients que no confiem. No passa res, és ‘normal’, ja he dit que no és cap patologia, o si més no, repeteixo que està ben estesa.

De totes les persones que he conegut i conec no en sabria dir més d’una o com a molt dos que tingui un cert nivell de confiança.  I és curiós perquè no són persones que et parlin del pensament positiu ni t’enlluernin amb creences màgiques preventives o curatives. Són les persones que et mostren la seva por i la seva ràbia davant una experiència. No porten una màscara, i això us asseguro que es percep de seguida. Quan les sents parlar, hi ha quelcom de veritat que t’arriba al cor, que traspassa les falses capes de confiança que has posa’t dins teu per no sentir la por, i que miraculosament, no sé com, la seva veu desfà les barreres. No sabria explicar-ho, però no ets tu qui escolta, hi ha quelcom dins teu que batega i sap escoltar la veritat, només em surt expressar-ho de forma poètica, només em surt dir que l’ànima es desperta. Llavors la confiança és estranya, t’adones que mai l’havies coneguda, i que aquella persona que tens al davant te l’acaba de presentar d’una forma que mai hauries imaginat. Tu havies imaginat que la confiança arribaria repleta d’artificis i edulcorants. Però no ha estat així, aquella persona, t’ha agafat de la mà i t’ha endinsat dins un camí on hi has trobat la ràbia, la por, la tristesa, la culpa... la veritat passa per tot això. I de sobte t’adones que la confiança no tanca els ulls davant tot això. Per tant, si vols arribar a confiar, no pots tancar els ulls. Has d’aprendre a mirar. I un dia, quasi sense esperar-ho, et trobes ajupida mirant sota el teu propi llit, busques aquell monstre que t’amenaça cada nit des del segle passat, l’invites a sortir i quasi que l’invites a viure a la saleta d’estar, li expliques que hi tens aire acondicionat i que segurament hi estarà molt millor, li dius que tu ara, no saps massa per què, vols ser una bona amfitriona per a ell. Llavors, i només llavors, t’adones de la teva immensa capacitat d’estimar, i no saps com, però necessites donar les gràcies a qui t’ha parlat des de la veritat, i allí, dins la veritat has trobat una confiança que poc a poc comences a conèixer, una confiança que es fa amiga fins i tot dels monstres. És una bona amiga. La millor. No rebutja res, no malmet res, ho accepta tot, ho abraça tot, fins i tot allò que et semblava impensable arribar abraçar. I et reconcilies amb tot, amb la vida, amb els homes i amb Déu. I és important, molt important recalcar, que la reconciliació no ve donada perquè el monstre de sota el llit hagi marxat, ve donada perquè l’has acollit, has deixat que arribes al teu cor i el teu cor sap estimar-ho tot.