Als teus peus

Seré directa. Jo pensava que el diable era el sofriment. M’equivocava. El diable no és el sofriment, el diable és qui atresora el sofriment. La diferència és abismal. Creu-me. La nit i el dia. El dolor per si mateix no té la capacitat de danyar-me, deixa-ho córrer... No ho sé explicar millor.

La qüestió és m’he adonat d’una cosa que m’ha deixat estupefacta. Hi ha una part de mi que em fa pànic mostrar-te i que t’amago amb totes les meves forces, de fet, tinc la sensació que si la descobreixes automàticament perdre tots els meus encants: la bellesa s’esfumarà i  el meu atractiu serà acusat de blasfèmia. La curiositat arriba ara, i és que aquesta part que tant t’amago és la part de mi que et faria caure rendit al meus peus, que et faria entendre perquè carai Jesús es dedicava a rentar els peus dels seus deixebles, que et faria entendre la puta que va caure als seus peus, que et faria entendre l’amor encarnat i la resurrecció dels morts. I sobretot et faria entendre allò de “els pecats li són perdonats perquè ha estimat molt”. No hi ha res, absolutament res que l'amor no pugui redimir. Així que la part de jo mateixa que em fa terror mostrar-te, és exactament la mateixa part que et faria veure la llum. Mira tu per on... I no vull que soni excessivament místic o espiritual, no sigui que perdi els encants que et fan llegir això. Estranya dicotomia: víctima i botxí d’un encanteri.  Tard o d’hora te’n cansaràs... et cansaràs de falsetats, et trobaràs dempeus davant la mort, se’t buidaran les excuses, seràs abatut per aquest deliri envers l’aplaudiment, les excuses et causaran al·lèrgia, el pànic s’evidenciaria, més tard o més d’hora tu també t’hauràs d’adonar que la part que m’amagues per por a què no t’estimi, és la part de tu mateix que jo més estimo. T’ho asseguro. Tinc aquesta capacitat.  

Recorda que el diable no és el sofriment, el diable és qui atresora el sofriment. Insisteixo en què la diferència és abismal. Disculpa si sona massa tràgic i contundent. L'amor no es preocupa gens ni mica per les formes. Gens ni mica. 

Més enllà de la personalitat

-Profunda gratitud per a Sergi Torres- 

Començaré pim – pam, més que res perquè ja estic una mica marejada i no tinc ganes de donar més tombs. Reconec que utilitzo el romanticisme per fugir de la por que em fa l’amor. És boig. Ho sé. També sé que és una frase difícil d’entendre i d’integrar, és una d’aquelles coses que una servidora aprèn sense llegir-les enlloc ni analitzar-les massa. Així pim – pam. Continuem, si et mareges deixa de llegir i ves una estona a la piscina o a la platja. M’he protegit d’aquesta por a través d’una decoració incessant de la meva capacitat intel.lectual i artística, maquillant la meva bellesa i anunciant-te de mil i una maneres que sóc especial. He traçat un mapa de fugida de la vulgaritat i de la mediocritat, he fabricat un munt d’emocions diverses, he falsejat imatges paradisíaques i disculpa però he de confessar que t’he enterrat. L’amor que sento em devasta fins a tal punt que m’he vist obligada a crear una imatge falsa de tu. Utilitzo la idolatria per anestesiar al meu autorebuig. És demencial. Ho sé. La qüestió és fer, pensar o sentir el que sigui per no sentir aquest pànic que ara batega en mi. M’ha calat fins al cor. Difícil extirpar-lo. Aquest ofec al qual ens acostumem ara em resulta insuportable. És com si visqués dins un món boig on només es permet estimar sota l’aigua. Agafo aire, m’endinso en les profunditats, però... el temps es troba sotmès a la meva naturalesa terrestre i hauré de sortir a respirar. Així estimo: a bussejades, petites incursions aquàtiques, fins que les lleis físiques m’atrapen sota una dictadura insultant. És absurd... Només poder estimar sota l’aigua, com si l’amor fos un mer record inconscient.

No he oblidat mai una escena de pel·lícula dantesca. Ares, el Déu de la guerra, lluitant en contra algun altre Déu (el nom del qual no recordo), bé en realitat no lluiten, sinó que quasi podríem dir que l’escena consisteix en Ares fotent-li una pallissa de dimensions descomunals a l’altre Déu. I davant la demència i la crueltat evident d’Ares, una veu li diu: “-Vols deixar de lluitar? És que no te n’adones que ja has guanyat?-“ Sí, senyor! Bingo! És aquesta actitud lluitadora que em consumeix i em desgasta fins al punt de perdre el sentit de la realitat. La lluita incessant i absurda fins a convertir-se en part intrínseca de la ment i encarar-se en aquesta identitat romàntica i emocional. Hauria de deixar de lluitar en contra el que sento. La solució és tan evident que quasi que em molesta.

Parar aquest impuls irreverent que se’m gira en contra i constitueix una falta de respecte envers jo mateixa i envers a tu. Intentar aturar el que sento em desgasta i m’empresona els sentits. És aquest no voler sentir la carència que de vegades em devora, no voler sentir-me ridícula o estúpida,  negar-me a sentir la fragilitat que sembla trencar-me per dins, intentar no sentir la adrenalina que m’impulsa envers els meus precipicis, no sentir la ràbia de saber-me insignificant, no sentir el vertigen de l’escenari de la vida, no sentir l’anhel de retenir la teva mirada, no sentir el fastig o l’avorriment, no sentir el buit de la soledat, no sentir la clausura interna que m’empresona entre deliris, no sentir aquestes ganes boges d’escriure, no sentir la fúria que em provoca el teu amagatall, no sentir l’angoixa que sento quan faig tard, no sentir el terror a no ser especial, no sentir el caos que em genera la distància ni l'impacte que em provoca la proximitat. Aquest intent irrespectuós per no sentir el desig que m’encén l’ànima, no sentir el dolor de les absències, no sentir el terror envers la idea de la teva possible mort, no sentir el temps que se’n va i no torna, no sentir aquest pànic intens que avui es desplega. Prou. Avui he decidit tenir-me un mínim de respecte, així que em permeto sentir el que sento. No ho vull canviar. Porto una vida intentant-ho canviar i l’únic que he aconseguit és convertir-me en una deessa de la guerra, la qual ni tan sols sap discernir el fi de la batalla. Dement i cruel. Prou. S’ha acabat. Ja no vull lluitar més perquè, al cap i a la fi, res del que sento defineix la meva verdadera identitat. Descobrir això m’ha suposat un sotrac que ha fet trontollar totes les meves muralles i fortaleses interiors. La caiguda de l’imperi emocional, perquè entre tanta emoció m’he confós i he perdut la perspectiva de saber que jo simplement sóc aquesta presència que et reconeix, simplement sóc aquesta presència que se sent reconeguda dins teu.

Ara, disculpa, he de deixar d’escriure, Poseidó (el Déu dels oceans) em recorda que tinc una cita irrefutable amb un llibre blau, el sol i el mar. Necessito descansar, que ja ho diuen que la vida ens estreny però mai ens ofega.  Ves tu... si resultarà que al final serà veritat...