Confiança

Primerament dir, que ja sé que últimament sempre parlo de la confiança, però ara mateix estic en aquest camí, quan estigui al camí “Dior” o “Adidas”, ja us parlaré de les virtuts dubtoses d’un luxe que de moment no tinc cap neguit per perseguir.

Un dia t’adones que no confies amb la vida, però això diuen que és ben ‘normal’. Així que no he de patir per sofrir una patologia neuròtica greu, o si més no, aquesta patologia està ben estesa. La gran majoria desconfiem. Conscient, o més sovint inconscientment, tenim el temor que la vida en qualsevol moment ens farà mal. Per això busquem sempre la seguretat econòmica, amorosa i social, perquè la ‘seguretat’ és una forma de fer callar la desconfiança que li tenim a la vida. Per això ens desgastem per tenir prestigi laboral, social, relacional, moral, econòmic, cultural...

Quasi tothom et dirà que confia amb la vida, però de tant en tant els veuràs ben cap ficats per mantenir la feina, per establir bones relacions, per estalviar... I a la que es despistin et diran allò de “val la pena”, com si la vida tingués un preu i pretengués que li paguis amb ‘pena’ quelcom.  O els veuràs fent un discurs sobre “on anirem a parar?! Tal com estan les coses!”, això sí! ells t’asseguren confiar amb la vida, eh? Només faltaria! ells són persones positives, amb allò del pensament positiu i la capacitat de crear amb la ment, així que quasi et poden assegurar que si s’assenten al sofà de casa i pensen amb granotes, acabaran essent Déus que creen granotes, “a imatge i semblança”; és clar! No et parlaran mai de la ràbia i la por que senten (perquè són persones amb pensament positiu, home! Això es veu que ni els passa pel cap!) però si les observes detingudament veuràs com el seu dolor sorgeix com un dictador, que els aporta autoritat sobre tot el món. Neguen la ràbia i la por, i aquesta negació els consumeix. Ens consumeix a tots.

A mi també em resulta ben curiosa la persona que assegura confiar amb la vida, i després et parla d’un seguit de productes màgics que prometen evitar la malaltia. Herbes de tot tipus i colors. Són persones que no suporten el component de descontrol que té la vida en essència, per això necessiten protegir-se d’aquest descontrol mitjançant herbes o aliments que es veu que els protegeixen del mal. I ni et passi pel cap desmuntar-los-hi aquesta creença, perquè llavors els deixes amb pilotes davant la seva pròpia por, ben amagada i ben rebutjada. I no dic, que sigui dolent prendre herbes o menjar sa, només dic que és ben dubtosa aquesta ‘confiança’ que precisa ser controlada. Ens resulta insuportable que hi hagi quelcom en la vida que no és pugui controlar. Pam! Si som honestos, tornem a veure que no confiem.  

També hi ha persones que asseguren tenir tant alt nivell de confiança que no els fa por ni la mort. Ja tenim els herois de la pel.lícula. Aquestes persones et diran que la mort és irrellevant i inclús poden arribar a afirmar que estaràs millor a l’altre món. Però, resulta curiós que quan es despisten i vas passejant amb elles pel carrer,  de sobte no suporten veure un gat mort al mig de l’asfalt. Allà està la mort, i s’esgarrifen histèrics, tancant els ulls tan fortament com poden. No dic que s’hagi de ser macabra i anar en busca de gats morts, només dic que si per casualitat te’n trobes un, no sé fins a quin punt, em produeixen consol aquestes persones que diuen estar en pau amb la mort i es senten profundament molestes davant la imatge d’un animal mort. Em dóna la sensació que en el fons tenen un pànic absolut a la mort, tenen tanta por que ni tal sols volen mirar la seva por. I allà està el gat mort, donant-los-hi l’oportunitat de ser honestes i veure que no confien. No confiem.

Primer pas per aprendre a confiar: ser honestos. Mirar la nostra desconfiança, observar com sorgeix a la superfície. Ser conscients que no confiem. No passa res, és ‘normal’, ja he dit que no és cap patologia, o si més no, repeteixo que està ben estesa.

De totes les persones que he conegut i conec no en sabria dir més d’una o com a molt dos que tingui un cert nivell de confiança.  I és curiós perquè no són persones que et parlin del pensament positiu ni t’enlluernin amb creences màgiques preventives o curatives. Són les persones que et mostren la seva por i la seva ràbia davant una experiència. No porten una màscara, i això us asseguro que es percep de seguida. Quan les sents parlar, hi ha quelcom de veritat que t’arriba al cor, que traspassa les falses capes de confiança que has posa’t dins teu per no sentir la por, i que miraculosament, no sé com, la seva veu desfà les barreres. No sabria explicar-ho, però no ets tu qui escolta, hi ha quelcom dins teu que batega i sap escoltar la veritat, només em surt expressar-ho de forma poètica, només em surt dir que l’ànima es desperta. Llavors la confiança és estranya, t’adones que mai l’havies coneguda, i que aquella persona que tens al davant te l’acaba de presentar d’una forma que mai hauries imaginat. Tu havies imaginat que la confiança arribaria repleta d’artificis i edulcorants. Però no ha estat així, aquella persona, t’ha agafat de la mà i t’ha endinsat dins un camí on hi has trobat la ràbia, la por, la tristesa, la culpa... la veritat passa per tot això. I de sobte t’adones que la confiança no tanca els ulls davant tot això. Per tant, si vols arribar a confiar, no pots tancar els ulls. Has d’aprendre a mirar. I un dia, quasi sense esperar-ho, et trobes ajupida mirant sota el teu propi llit, busques aquell monstre que t’amenaça cada nit des del segle passat, l’invites a sortir i quasi que l’invites a viure a la saleta d’estar, li expliques que hi tens aire acondicionat i que segurament hi estarà molt millor, li dius que tu ara, no saps massa per què, vols ser una bona amfitriona per a ell. Llavors, i només llavors, t’adones de la teva immensa capacitat d’estimar, i no saps com, però necessites donar les gràcies a qui t’ha parlat des de la veritat, i allí, dins la veritat has trobat una confiança que poc a poc comences a conèixer, una confiança que es fa amiga fins i tot dels monstres. És una bona amiga. La millor. No rebutja res, no malmet res, ho accepta tot, ho abraça tot, fins i tot allò que et semblava impensable arribar abraçar. I et reconcilies amb tot, amb la vida, amb els homes i amb Déu. I és important, molt important recalcar, que la reconciliació no ve donada perquè el monstre de sota el llit hagi marxat, ve donada perquè l’has acollit, has deixat que arribes al teu cor i el teu cor sap estimar-ho tot.

De vegades sembla que no et conegui

Just en el moment que tu parlaves de l’amor, jo vaig sentir gel dins meu. Era el pitjor moment per sentir fred. No volia sentir-lo. Com pot ser? Que tu estiguis invitant-me a sentir l’amor i jo senti glaçons al cor?  No acceptava el meu gel intern, el rebutjava, pensava que era incorrecte, jo que sempre dic que s’ha de fluir, bla, bla, bla... de sobte, sentia un bloc de gel dins meu que no sabia d’on carai sortia.  Hi ha qui diu que quan rebutgem el què sentim, estem rebutjant-nos a nosaltres mateixos. Doncs sí! Em rebutjava. Vaig obrir el cas, vaig assentar els testimonis, vaig cridar a declarar el fiscal i vaig dictar sentència: aquell gel era un assassí malvat. El vaig condemnar. I així, em condemnava a mi mateixa.

Però, estava davant un sisè sentit, aquell sentit que em fa pànic, perquè resulta que pot veure més enllà de mi mateixa. Sento que tens la capacitat de veure que s’hi amaga rere la meva màscara. Una màscara que he fabricat perquè ningú percebi el gel. La teva mirada em va fulminar. Tenia por que vinguessis amb una escarxa a enderrocar el meu gel, que fossis un defensor de la pena de mort. En el fons, tenia por que fessis allò que jo m’estava fent a mi mateixa. De vegades, sembla que no et conegui. Contra tot pronòstic, tu vas dictaminar l’acceptació del gel com una forma de vida meravellosa; de sobte tu acceptaves allò de mi que jo rebutjava. Em vaig enfadar amb tu perquè vas abraçar el meu gel. I a sobre, vas tenir la gosadia d’invitar-me a passejar per l’antàrtica, sentint la vida que bull dins seu. Com t’atreveixes?

De fet, molt sincerament, ja no estic enfadada, no saps com necessitava aquesta abraçada, ara només sento una profunda gratitud. Amb tu, totes les històries acaben igual. Com podia dubtar-ho? Repeteixo: de vegades sembla que no et conegui. Faig veure que no et conec, perquè em fa por conèixer-te. Disculpa. Perdona. Ho sento: Gràcies. Eternament, gràcies.

La vida ho sap

Les margarites tenien pugó. Ja feia uns dies que les observava preocupada. El veí, molt amablement va venir a fumigar-les, però no va servir de res, les margarites continuaven insípides, no florien, i les fulles estaven totes recobertes d’una pols blanca que les esmorteïa.  No lluïen, però no semblava que els afectés la situació. Continuaven exposades a la terra, al sol i a l’aigua. Pacients, discretes i confiades. Per mi era inquietant, perquè elles representen el meu interior, i ara les margarites tenien un seriós problema. No florien. Jo desconfiava, considerava la situació catastròfica, però elles no, elles continuaven plantades, acceptant la pugó, vivint-la.

Bé, que no ‘cundi’ el pànic. Comencem. No confio. Llavors, resulta inevitable, apareix el símptoma d’alerta: la tristesa. Diuen que la tristesa és la primera capa que s’ha de travessar per arribar al cor. D’acord, primera capa identificada. Però, aquí no s’acaba, es veu que hem posat moltes capes per protegir el nostre cor i ara resulta que no podem arribar-hi ni nosaltres mateixos. Les capes són: tristesa, ràbia, por, i per últim, culpa. Si estàs lliure de tot això, no fa falta que perdis els temps, no continuïs llegint.

Vaig llegir en algun lloc, que quan estàs trista, t’has de preguntar: -què em fa ràbia?- M’ho vaig preguntar i de seguida, vaig trobar la resposta. Estava a la segona capa. Enrabiada. El pas següent resulta evident. Quan ja has detectat què t’enrabia, t’has de preguntar: -què em fa por?- Això, em va costar una mica més. Les pors són més profundes i ja comencen a tenir certa capacitat per jugar a cuit i amagar. Però, la vida, sempre contesta. Hi ha qui diu que la resposta és tan gran, que de vegades ni tan sols la veiem. A la fi, vaig descobrir quina por havia sota aquella ràbia. Era una por que albergava dins la meva pròpia obscuritat, com que sempre l’havia mantinguda dins la foscor, no podia veure-la.  Per això, és important atrevir-nos a mirar la nostra obscuritat. Ja tenia la por identificada.

Pas següent. No! Encara no s’ha acabat! a no ser que vulguis quedar-te tota la vida dins la por. Jo tenia clar que no volia. Una vegada has identificat què et fa por, arriba la gran pregunta, la capa més profunda i amagada: -De què em sento culpable?- Uix! Aquesta sí que costa de veure, perquè es troba dins la profunditat de la nostra inconsciència. –De què em sento culpable?- Per més tombs que hi donava, no en treia l’entrellat. No en tenia ni idea. Quina era la culpa que s’amagava rere aquella por? Si no fos perquè alguna part de mi, confiava plenament en el procés, m’haguessin agafat ganes de protegir-me, i dir l’excusa perfecta que tots tenim: -no em sento culpable de res- I fugir, deixar estar el tema, però alguna cosa de dins meu, em tibava.

Com que jo no ho sabia, vaig preguntar-li a la meva vida, a veure si ella podia mostrar-me quina era la culpa que mantenia en el soterrani de la meva consciència. I sí! La vida va contestar, i de quina manera! Aprenc a través d’experiències extremes, i així va arribar la resposta. Al principi, em vaig desbordar, resultava insuportable, adonar-me que la meva culpa interna era no saber estimar. Hagués engegat a la vida a pastar fang, podia acceptar qualsevol resposta, menys aquesta. La culpa era horrible i de sobte emergia a la meva consciència. No m’estranya que l’amaguem. No us enganyaré, és dolorós. Però, ja no podia tirar enrere, ja no tenia sentit. Així, que em vaig dedicar a viure aquella sensació tan desagradable. I les margarites del balcó, continuaven tenint pugó. I jo no deixava de pensar que representaven el meu interior. El veí va tornar a fumigar-les, però res, les margarites no responien. Continuaven esmortides. Tenia temptacions de fugir d’aquella culpa, però d’alguna manera sentia que aquest argument de ‘no saber estimar als altres’ no era la culpa original. Al final, vaig descobrir que en realitat, la culpa naixia del fet de no saber-me estimar a mi mateixa. I pam! Es va fer la llum. Aquesta era la mare dels ous! La culpa original, aquella que esdevé la resta de culpabilitats, de no arribar a l’hora, de no poder ajudar-te, de no fer un bon treball, de tenir que justificar-me perquè no puc o no vull fer tal o qual cosa, etc. Totes les formes de culpa que et puguis arribar a imaginar. No sé quina forma adopta la culpa en tu, diuen que cadascú de nosaltres ha de trobar la forma concreta com es manifesta. El fet, és que jo vaig descobrir que la culpa original eradicava en el fet de no estimar-me a mi mateixa. Ja la tenia, l’havia descoberta.

Ara tornem a la metàfora que la vida m’ha donat per parlar de mi mateixa, sense necessitat d’exposar els fets: les margarites. Sí, són una metàfora. La vida fa regals, i ens ajuda a expressar les coses d’una forma calmada.

 Anant a comprar el pa, em vaig trobar a la veïna, i em va aconsellar que netegés les margarites, ben netejades amb molta aigua i amb la mà els hi tragués els bitxets. A la tarda, ja em teniu a mi amb les mans ben brutes de pugó, fulla a fulla, una a una, pacientment les netejava. Al principi em feia una mica d’angúnia pensar que tenia les mans plenes de paràsits, però a poc a poc, em van passar totes les manies, i només sentia el plaer d’acariciar les margarites. Eren importants. No sabria explicar-ho, però en aquell moment estava convençuda que sanaven, o potser era jo qui sanava amb elles. Em temo que l’ordre dels factors no altera el producte. Les vaig deixar completament netes. Tres dies després, floria la primera margarita de l’estiu.

No em pregunteu com es fa per estimar-se a una mateixa, encara no en sé, només sé que és quelcom molt similar a cuidar delicadament les margarites amb les pròpies mans. Sentia el meu cor. I ja no importa, el què passi a partir d’ara, si tornen a tenir pugó o no, perquè estem unides dins una mateixa ànima. I per això la vida permet la pugó, perquè ho sap. Per això, la vida ens permet la tristesa, la ràbia, la por i la culpa, perquè sap què darrere de totes elles, amaguem el nostre cor. Per això, la vida em va permetre estar trista perquè les margarites tenien pugó, em va permetre estar enrabiada perquè no podia salvar-les, em va permetre tenir por a la soledat i em va permetre sentir-me culpable per no saber-les estimar, perquè en el fons, la vida sap perfectament que l’amor existeix dins meu.  I m’ho farà saber les vegades que facin falta, i no escatimarà amb recursos. T’ho asseguro. Farà el què convingui, perquè tu també ho vegis.

 

 

 

Heu vist les margarites? No hem direu que no estan precioses? :o)