La il•lustració de la portada és de la Teresa Ramos.


Il·lustració de Teresa Ramos.

No us aproximeu a un humanista

Què és un humanista? Algú que es coneix profundament a si mateix. Així de simple. Si li dius a un humanista que l’ésser humà és complex i és difícil arribar a conèixer-se. L’humanista et dirà que tu ho fas difícil, perquè creus en la dificultat, i per tant, defenses la dificultat.
Si li dius a un humanista que tu ja et coneixes. Prepara’t per suportar la seva mirada fixa i llargament intensa, tot observant com se t’escapa l’alè quan et pregunta qui ets. Si li fas una explicació massa llarga, t’escoltarà pacientment i conclourà dient alguna bogeria estil: -molt bé, ara de tot això que m’acabes de dir, diga’m només allò que és veritat-
Ni us passi pel cap escolta’ls massa estona. Els humanistes estan completament bojos. Diuen coses estranyes que t’hipnotitzen i et quedes atrapat dins la seva veu. Diuen coses com que la comprensió és l’art del pensament. Diuen que l’amor no és bo ni dolent, i per tant, mai sabem com reaccionarà. Quan et perds molt, et donen una pista dient –tots volem el mateix- I endevina, endevinalla...
Els encanta trencar els teus esquemes mentals, deixar el teu cervell literalment al revés, desprogramar tot el sistema de creences, qüestionar tot pensament. Són mestres en treure’t de la zona de confort emocional i mental, i portar-te lluny, molt lluny, massa lluny, més enllà... Fins que no pots més i dius: fins aquí! I llavors, es fan un fart de riure perquè saben que tens por i saben que la teva por no és real. És una mera il.lusió. És qüestió de temps que la miris als ulls i t’adonis que és falsa.
T’inviten a anar a les catacumbes de la teva ment, que observis les idees perverses que allí hi has posa’t. Idees com que l’amor pot desfer-se, que la mort és la fi del sofriment, que la vulnerabilitat de l’altre et fa més fort a tu, que la felicitat és un estat ideal... I moltes més que vas descobrint a poc a poc, no sigui que t’agafi un patatús! Perquè quan totes aquestes creences les portes a la llum es desintegren d’una forma absoluta, i t’agafen unes ganes boges  de marxar corrents, cames ajudeu-me! Que ves tu a saber on em portarà tot això....
Que si l’amor es pot desfer, vol dir que crec que jo em puc desfer, és a dir, tinc un pànic absolut a morir.
Al meu poble quan algú mort diuen –Ara ja no pateix- O una altra frase típica –Ara ja descansa en pau- Corrobora’t! Hi ha una idea perversa dins la nostra ment que ens assegura que la mort és la fi del sofriment i el retrobament amb la pau. Buf... no! Per favor! Creure que la mort és la fi del sofriment, ens porta a morir. És obvi, oi? Aquest poder l’ha de tenir la vida! Una vegada vaig escoltar un humanista, d’aquests que estan bojos  i que us recomano que no escolteu gaire, que deia “descansa en pau, és una pregària per als vius, no per als morts”.
Que la vulnerabilitat de l’altre et fa més fort a tu. És una xorrada tan gran que no cal fer ni un comentari al respecte. Però... ho creiem, eh? Ho creiem. De fet la nostra societat del coneixement basada en la competència ja sigui de capacitats o valors humans, és una especialista en establir una bases de comparació ben morals i ben dissociades.
Ah! I la meva preferida, que la felicitat és un estat ideal! Toma ya! Quina idea! Aquí els éssers humans ens hi vam lluir. Ens vam autocensurar a l’hora de sentir la felicitat, s’ha de reconèixer, però, que ho vam fer d’una forma quasi magistral, eh?   Com diu un humanista “com saps que això que ara mateix estàs sentint, no és felicitat? Si en realitat no saps què és la felicitat!” una altra frase d’aquelles que no us aconsello llegir és: “Volem ser feliços sota les nostres condicions. Som així d’arrogants
Són irritants, no els escolteu i molt menys us hi aproximeu! Us invitaran descaradament a observar les vostres ombres, us diran que si voleu sentir la plenitud absoluta, primer heu de ser conscients que us odieu a vosaltres mateixos. Us diran que l’amor no cura ferides, que de vegades, encara les obra més i més, fins que t’adonis que aquella ferida mai va ser real. Així que prepara’t a patir, perquè el dolor no els fa por, gens de por. Diuen que ens amaguem rere la màscara de la nostra personalitat i que ens rebutgem a nosaltres mateixos quan rebutgem sentir o pensar quelcom. Així que fan caure tot allò del pensament ‘positiu’ escales avall. Diuen que no som conscients del mal que ens fem quan volem evitar el mal a tota costa. I que no tenim ni la més remota idea de la nostra immensitat.   
Fins i tot, contradiuen lleis matemàtiques bàsiques! Són així de xulos ells! Diuen que 1+1 no és igual a 2, diuen que tu + jo som igual a infinit. I que aquesta llei està a la teva disposició en tot moment. Només t’has de permetre a tu mateix corroborar-la.
Burrades... diuen burrades... que a mi em fan plorar, m’espanten, m’atreuen, m’irriten, m’enfaden, m’alliberen, m’expandeixen, m’absorbeixen, i juro que no puc evitar aproximar-m’hi. Però... us aconsello que no ho feu. De veritat. Són un tipus de gent com els poetes, no són de fiar; són com l’amor, no saps mai per on et sortirà.  

Ressentiment

Em sorgeix el ressentiment, com un sentiment reescalfat que se’m posa malament a l’estómac i em gira del revés els pensaments. Tu fas cas omís del meu instint, com si haguessis declarat per decret llei que és altament perillós i el tinguessis enclaustrat en un banal i diabòlic instint assassí. Sorgeix l’impuls d’anar-te a buscar a l’altra banda i sacsejar-te els sentits fins que perdis la teva estimable raó. Estic molt cansada que et dediquis a construir grans i impressionants catedrals per impressionar-me, i t’oblidis de la simplicitat d’un gest íntim. Interpretes tan bé el teu paper, que em fas perdre els meus. Em quedo sense guio, sense història, sense passat...  El teu orgull fa que m’oblidi de qui sóc jo per a tu, el teu orgull em provoca amnèsia a l’ànima.  
 
El temps ha trencat les esferes que marcaven l’hora d’un record. Ha sorgit el rancor com una espina que protegeix a la flor. Pots profanar tots els altars, haguts i per haver, de totes les falses divinitats que et vulguis inventar. Hi tens dret. Ja et vaig dir una vegada que no passa res si fas pactes amb el diable, no és veritat allò que diuen que s’emporta la teva ànima. Ho sé. No és veritat. Així que recupera la teva dignitat i assumeix d’una punyetera vegada que no pots escapar. Tot et porta envers el teu cor. Tot, fins i tot el meu ressentiment. Però no t’aproximis massa a ell, perquè és com un animal salvatge malferit, l’única forma de guarir-lo, és anestesiar-lo.
 
La meva debilitat avui fa una promoció especial de dos per un i anuncia rebaixes repletes d’incoherències, ajustant els marges de beneficis fins submergir-se en la pèrdua.  La meva fortalesa sempre em porta a l’extrem del precipici, allà on no s’admet ni un pas en fals. Allà on la teva prudència sempre evitarà que vinguis. I entre tanta vigilància, em sorgeix el ressentiment com un escut per protegir-me de la buidor de l’abisme. Sense cap mena de dubte, el meu valor és estimar-te. Potser reescalfar un sentiment ,només és un intent sobrehumà per mantenir-lo en vida. Però... què hi vols fer? Si jo confio en un Déu oposat al teu, tu confies en el temps, jo en l’eternitat. I t’asseguro que només el temps ens separa. Qüestió de temps. Res més.