Llei d'assaig - error

Se m’escapa el pensament com si fos un conseller impacient que no sap esperar el seu moment. Tot està dit. Tot està per dir. Els silencis aviven les meves pors, s’intensifiquen perquè les vegi, perquè em quedi quieta i les senti dins meu, sense fugir corrents cap a un altre costat. Porto tota una vida fugint envers refugis que semblen dolços però es tornen amargs i ja sé que no funciona. Fugir de la por no funciona. Intentaré quedar-me quieta a veure què passa. La llei d’assaig – error.

M’he permès viure la por, sentir-la, respirar-la, no fugir. El meu mestre diu que això no és una filosofia, diu que això és una experiència. I vull dir que ja he arribat al fons d’algunes de les meves pors, i que el meu mestre té raó quan diu “saps què passa quan deixes que la por arribi fins al fons del teu cor?; que el cor parteix la por per la meitat”. I puc corroborar que no és una filosofia, és una experiència. Avui parlava amb la meva cosina, i ella em deia que totes les persones que han arribat a tenir un nivell de consciència de la seva pròpia felicitat expliquen que el procés és dolorós. Ara entenc perquè ho diuen. Fa un temps ho vaig fer, em vaig permetre sentir una por, el primer pas és identificar-la, saber d’on ve i respectar els seus orígens, recordo que em vaig adonar que hi havia coses que em feien massa por i que no podia traspassar-les en aquell moment, no m’ho vaig jutjar, vaig entendre que havia de començar pas a pas, i vaig treballar amb els petits neguits, els vaig sentir, i llavors així de sobte, va arribar la confiança i de la seva mà vaig traspassar una por de les grans i plaf! se'n va anar, es va ensorrar, no us enganyaré, quan aquesta por es va ensorrar, em vaig ensorrar tota jo. Imagineu fins a quin punt jo era aquella por, que quan ella va caure, vaig caure tota jo. Però em vaig aixecar amb un batec intens i una identitat regenerada. Ara només vull aquesta nova identitat que em permet sentir. Sentir amb autenticitat, sense enganxar-me a emocions romàntiques per fugir d’emocions que considerem perjudicials.

Ara la meva guia és la meva pròpia vida i totes aquelles experiències que em vulgui aportar, siguin com siguin. Ara ésser jo mateixa implica estimar qualsevol cosa que passi a la meva vida, no defugir res, no rebutjar res, no menysprear res, perquè us asseguro una cosa, he après que quan jo m’he sentit rebutjada en la meva vida, era perquè jo mateixa estava rebutjant (d’una manera o altra) la meva vida.

I de vegades tinc flaixos on ho veig claríssim, sóc conscient de la meva felicitat, encara que les coses no vagin com jo crec o penso que haurien d’anar, i guau! Aquests moments valen tota l’alegria del món, i llavors em sento estranyament satisfeta, tant que de vegades m’inquieta. El que diré ara resultarà incomprensible però de vegades sento que em fa pànic aquesta felicitat. És tan gratuïta i intensa que no sosté absolutament res i ho allibera absolutament tot. Fluir. És un fluir, un deixar anar, una llibertat desconeguda. I em fa pànic, perquè estic perdent la meva personalitat. I com més m’endinso, més lluny em sento de la superfície i em fa por despendre’m fins i tot de les paraules. Elles que m’han ajudat tant! El lligam que tinc amb elles ha estat clarament substancial. Ara m’adono que de vegades necessito parlar, suposo perquè en el fons callo per por i les paraules són una forma d’afrontar-me a les pors.  Representen una manera de sortir del silenci mal enfocat, el silenci per por. Però, recentment, he conegut un altre silenci, el silenci basat en la confiança. I amb ell ja no fan falta les paraules. Les meves estimades paraules. Elles. Les estimo amb bogeria però ara sento que en qualsevol moment podria deixar-les anar, i em fa pànic no necessitar-les. Oscar Wilde va dir “abans escrivia perquè no sabia viure, ara que ja sé viure no em fa falta escriure”. M’impressionen tant aquestes paraules que em deixen en el silenci. I de sobte, l’entenc, l’entenc com mai he entès a ningú. De moment escric perquè sóc una aprenent, estic aprenent a viure,  si deixo d’escriure no us preocupeu, senyal que ja ho he aprés.

Vídeo de 4 segons dedicat a la teva tristesa “venga” :o)

Àngels

L’altre dia estava sopant amb la Sílvia, parlant de coses que no sé massa per què, sempre semblen interessar als comensals desconeguts de la taula del costat. I és curiós, perquè sempre ens queixem que som unes incompreses, que el món no ens entén, però el món sempre ens escolta indiscretament. Una vegada, fins i tot, un desconegut es va aixecar i ens va felicitar per la nostra conversa. Preguntant-nos a què ens dedicàvem a la vida. Es veu que a l’home li va semblar que érem una professionals filosòfiques o psicòlogues. I simplement ens dediquem a viure. Res més. Cal més?

Total, que estava parlant amb la Sílvia, i ella em va preguntar on eren els àngels. Em va incitar a incloure’ls dins el meu vocabulari. I em va proposar que fes un bloc sobre ells. Hi ha qui té la capacitat d’encendre la llum a mig sopar, d’un dimarts qualsevol.

Quan tornava amb cotxe de Barcelona, em vaig passar tota l’hora del viatge, pensant amb els àngels. I em van faltar hores quilomètriques, per poder recopilar dins el pensament totes les vegades que havia sentit els àngels al llarg de la vida.

I m’he posat a escriure totes les situacions on havia trobat àngels i us juro que ha arribat un moment que  m’he adonat que si les volia retratar totes m’havia de passar tot l’any escrivint.

Estan per tot arreu. Només fa falta saber mirar i els veureu. Estan just al vostre costat. Et somriuen un dilluns al matí a primera hora. Et fan sentir que només fa falta un instant per trencar mesos de tristesa. Et desperten quan estàs tenint un mal son. Canvien la perspectiva de la realitat. Amb tan sols una mirada sostenen la teva por. Et fan morir de riure, just quan pensaves que estaves a punt de morir de pànic o avorriment. T’escolten. T’abracen. Et parlen. T’acompanyen. T’impulsen endavant. I si convé, per desbloquejar-te, t’empenyen. De vegades són tan refotudament bons fent la seva feina que t’agafen ganes de matar-los. Perquè aquella persona que et va fer tant de mal, t’està donant l’oportunitat de la teva vida, t’està donant l’oportunitat d’aprendre a perdonar. Et fan entendre que l’amor és incondicional, t’ensenyen que només que posis una sola condició, l’angoixa que sentiràs és una alarma que t’indica que estàs percebent l’amor erròniament. T’estimen. Si la vida és dura, construeixen espais flonjos on puguis descansar. Espolsen els fantasmes del teu cap, amb un gest tan simple, que mai podràs entendre com carai ho fan. S’inventen acudits perquè puguis riure de les coses ‘series’ de la vida. T’expliquen els seus problemes perquè tu puguis deixar de centrar-te amb els teus. Són tan generosos que fins i tot permeten que creguis que ets tu qui els està ajudant a ells. T’ajuden a resoldre enigmes complicats dient-te que no és tan important que els resolguis. Destensionen el pensament. Saben estimar qualsevol situació que passi a la teva vida, per més que tu creguis que aquella situació és insuportable. Fan festes per celebrar qualsevol ‘tonteria’. T’inviten a donar un tomb per la muntanya o a banyar-te al mar. Et donen motius per mirar la llum del dia i el cel de nit. Et regalen silenci perquè entenguis allò que no es pot explicar. Et regalen paraules perquè trobis el silenci. Es busquen a sí mateixos dins teu, perquè saben qui són ells, i saben qui ets tu. Per això, et persegueixen.

Poden tenir mil formes diferents. Camuflar-se dins el cambrer que et serveix el cafè, dins la mirada de qualsevol persona, dins la conversa amb un amic, dins un gest d’amabilitat o dins l’amiga que et diu: -hauries de fer un escrit sobre els àngels-  

Els pots trobar als llocs més insospitats, de la manera més versàtil que puguis arribar a imaginar. Fins i tot poden ser simples ocells, que tenen el descaro i la gosadia de posar-se a cantar alegrament damunt dels arbres d’un cementiri, talment com si fos un jardí ple de vida. Ai! Si aprenguéssim a escoltar els ocells. Si entenguéssim què ens diuen potser tindríem el descaro i la gosadia de posar-nos a cantar amb ells.

Poden filtrar-se subtilment dins d’un llibre o una pel·lícula, en un passatge o una escena que et deixa fora de combat, com quan James Barrie (autor original de Peter Pan) afirma que “el Capità Garfí se sentia tan sol! perquè se sentia tan per damunt dels altres!” o quan el personatge de la pel·lícula “Revolver” puja a l'ascensor i li diu al seu ego “tu no ets jo”.

Et mostren amb imatges allò que sents perquè en puguis tenir consciència. Sense cap mena de dubte, els àngels et donaran consciència. Es fusionaran amb la poesia, la música, la pintura o qualsevol forma artística. Entenent que l’art no pertany a ningú, i que un gest humà, com una rialla, pot esdevenir l’obra més gran de tots els segles. Saben que la teva rialla és una obra d’art, i saben esculpir-la com si fossin el Michelangelo personificat. En qualsevol moment poden donar-te un cop al genoll i dir-te –parla!- 

Un dimarts qualsevol sopant, un àngel pot donar-te un cop al genoll, i dir-te: -parla!-

Aviso que són del tot imprevisibles. Estiguis alerta, posa atenció, perquè veure’ls és una necessitat. De fet, és l’única necessitat.

Començarem per abraçar l’obscuritat

Diuen que hi ha línies de pensaments, mai he sigut gaire lineal, i últimament he pres consciència que, sovint, dins dels pensaments hi habita un dimoni. No és que abans no hi fos, sempre hi ha estat, l’única diferència és que ara el veig.  Disculpeu que utilitzi aquesta figura tan abstracta, però és que fent aquesta projecció abstracta, m’estalvio fer projeccions concretes com creure que sento ràbia per una persona o situació. M’agrada més projectar amb el dimoni. Però, consti en acta,i espero que ningú s’espanti amb desmesura, que aquest dimoni està dins meu. És meu. Pensaments que m’amenacen i em deprecien. La por, la terrible por, la que tots compartim i ningú pronunciem, la horrorosa por a que ens deixin d’estimar, a l’oblit, a no existir, a la ignorància.

Parlo del pensament conflictiu, que bàsicament està sostingut per l’ego, tot allò que percebem de forma errònia, com creure que hem de competir amb l’altre per guanyar no sé massa què (la raó, l'amor, l’orgull, el reconeixement...) i resulta evident que si podem guanyar alguna cosa, estem condemnats a perdre. Personalment sempre em quedo totalment fascinada quan algú diu: - m’he adonat que tot allò que jo creia ser, ara no és- Què tindrà aquesta frase? que quan algú la diu jo començo a escoltar de veritat a qui la diu. Sembla conflictiva, però en realitat, és la antítesis del conflicte, és la humilitat. És l’antesala a entendre qui som.

Però.. Ah! Què llest és el dimoni! Quina estratègia tan profundament dolorosa i anestesiant utilitza.  Primera premissa del diable: li encanta la guerra, vol que creguis en l’atac, que ataquis als altres o a tu mateix. Fins i tot, si el veus dins teu o dins dels altres, li encanta que li tiris pedres, perquè pots tenir el total convenciment que et retornarà les pedres amb una força brutal. Li encanta que el neguis, que no el vegis, és la seva assegurança de vida per continuar existint.

El dimoni et diu: -avui no pots sentir pau- I com que t’ho diu cada dia, la pau es converteix en una espècie d’utopia, mai la trobaràs perquè cada nou despertar, cada nou dia, et dirà el mateix: - avui no pots sentir pau.-

Es disfressa de mil formes, pot dir coses que semblen apropiades com: -Avui has de fer un exercici de responsabilitat per això o per allò que va passar ahir i sentir-te culpable- I de vegades, aquest pensament és tan lleuger que ni tan sols ens n’adonem que ho pensem. Només sentim com una sensació estranya d’insatisfacció que no sabem massa d’on ve i on va. La culpa, és tota una senyora, vesteix discreta i passa desapercebuda, però no et refiïs de les aparences, és una criminal en potència. Només la responsabilitat que sents des de la pau, té una funció creadora. La culpa que sents des de la guerra, té una funció destructora. És important distingir-les.

Quan te n’adones d’aquest truc del diable, comences a no fer cas de la culpabilitat auto-flagel·lant, saps que hi ha una trampa al darrere, la trampa de:  -avui no pots sentir pau- 

Però no us penseu pas que aquí s’acaba l’astúcia del diable. No! Quan descobreixes això, i comences a sentir pau, llavors et diu: -Molt bé, molt bé, la pau és molt bona, però ara, ara com ara, ara mateix no la pots sentir, has d’estar preocupada per això o per allò.- I com que ha vist que últimament no et pot enganyar tan fàcilment, et dóna un petit caramel dient-te: -Sí! Algun dia la trobaràs la pau! És clar que sí! Tu treballa molt per trobar la pau i d’aquí un temps, tindràs una pau que ‘te flipas’!- Una altra trampa, i quina trampa més discreta! La qüestió és que avui, el que és diu avui, no sentis pau. - La pau és de l’ahir (abans que fossis culpable de res) o del demà (has de procurar-te) mai de l’avui- Què passaria si ho descobríssim? Què passaria si de sobte, escombréssim la culpa i la preocupació? Disculpeu, deixo d’escriure, tinc feina a escombrar.

Si passa per aquí algun diable digueu-li que està invitat, que l’abraçaré molt fort, que no li tiraré pedres ni marxaré corrents, digueu-li que l’accepto, digueu-li que el perdono, digueu-li que no l’atacaré, digueu-li que ara mateix l’únic que faré és estimar-lo molt.

Si alguna cosa neguiteja al diable, és la pau. Si vols que calli, ho sento, no hi ha altre camí que sentir la pau.

Si alguna cosa no suporta el diable, és l’amor. Si vols que marxi, ho sento, no hi ha altre camí que estimar-lo.