Començarem per abraçar l’obscuritat

Diuen que hi ha línies de pensaments, mai he sigut gaire lineal, i últimament he pres consciència que, sovint, dins dels pensaments hi habita un dimoni. No és que abans no hi fos, sempre hi ha estat, l’única diferència és que ara el veig.  Disculpeu que utilitzi aquesta figura tan abstracta, però és que fent aquesta projecció abstracta, m’estalvio fer projeccions concretes com creure que sento ràbia per una persona o situació. M’agrada més projectar amb el dimoni. Però, consti en acta,i espero que ningú s’espanti amb desmesura, que aquest dimoni està dins meu. És meu. Pensaments que m’amenacen i em deprecien. La por, la terrible por, la que tots compartim i ningú pronunciem, la horrorosa por a que ens deixin d’estimar, a l’oblit, a no existir, a la ignorància.

Parlo del pensament conflictiu, que bàsicament està sostingut per l’ego, tot allò que percebem de forma errònia, com creure que hem de competir amb l’altre per guanyar no sé massa què (la raó, l'amor, l’orgull, el reconeixement...) i resulta evident que si podem guanyar alguna cosa, estem condemnats a perdre. Personalment sempre em quedo totalment fascinada quan algú diu: - m’he adonat que tot allò que jo creia ser, ara no és- Què tindrà aquesta frase? que quan algú la diu jo començo a escoltar de veritat a qui la diu. Sembla conflictiva, però en realitat, és la antítesis del conflicte, és la humilitat. És l’antesala a entendre qui som.

Però.. Ah! Què llest és el dimoni! Quina estratègia tan profundament dolorosa i anestesiant utilitza.  Primera premissa del diable: li encanta la guerra, vol que creguis en l’atac, que ataquis als altres o a tu mateix. Fins i tot, si el veus dins teu o dins dels altres, li encanta que li tiris pedres, perquè pots tenir el total convenciment que et retornarà les pedres amb una força brutal. Li encanta que el neguis, que no el vegis, és la seva assegurança de vida per continuar existint.

El dimoni et diu: -avui no pots sentir pau- I com que t’ho diu cada dia, la pau es converteix en una espècie d’utopia, mai la trobaràs perquè cada nou despertar, cada nou dia, et dirà el mateix: - avui no pots sentir pau.-

Es disfressa de mil formes, pot dir coses que semblen apropiades com: -Avui has de fer un exercici de responsabilitat per això o per allò que va passar ahir i sentir-te culpable- I de vegades, aquest pensament és tan lleuger que ni tan sols ens n’adonem que ho pensem. Només sentim com una sensació estranya d’insatisfacció que no sabem massa d’on ve i on va. La culpa, és tota una senyora, vesteix discreta i passa desapercebuda, però no et refiïs de les aparences, és una criminal en potència. Només la responsabilitat que sents des de la pau, té una funció creadora. La culpa que sents des de la guerra, té una funció destructora. És important distingir-les.

Quan te n’adones d’aquest truc del diable, comences a no fer cas de la culpabilitat auto-flagel·lant, saps que hi ha una trampa al darrere, la trampa de:  -avui no pots sentir pau- 

Però no us penseu pas que aquí s’acaba l’astúcia del diable. No! Quan descobreixes això, i comences a sentir pau, llavors et diu: -Molt bé, molt bé, la pau és molt bona, però ara, ara com ara, ara mateix no la pots sentir, has d’estar preocupada per això o per allò.- I com que ha vist que últimament no et pot enganyar tan fàcilment, et dóna un petit caramel dient-te: -Sí! Algun dia la trobaràs la pau! És clar que sí! Tu treballa molt per trobar la pau i d’aquí un temps, tindràs una pau que ‘te flipas’!- Una altra trampa, i quina trampa més discreta! La qüestió és que avui, el que és diu avui, no sentis pau. - La pau és de l’ahir (abans que fossis culpable de res) o del demà (has de procurar-te) mai de l’avui- Què passaria si ho descobríssim? Què passaria si de sobte, escombréssim la culpa i la preocupació? Disculpeu, deixo d’escriure, tinc feina a escombrar.

Si passa per aquí algun diable digueu-li que està invitat, que l’abraçaré molt fort, que no li tiraré pedres ni marxaré corrents, digueu-li que l’accepto, digueu-li que el perdono, digueu-li que no l’atacaré, digueu-li que ara mateix l’únic que faré és estimar-lo molt.

Si alguna cosa neguiteja al diable, és la pau. Si vols que calli, ho sento, no hi ha altre camí que sentir la pau.

Si alguna cosa no suporta el diable, és l’amor. Si vols que marxi, ho sento, no hi ha altre camí que estimar-lo.