Total, que
estava parlant amb la Sílvia, i ella em va preguntar on eren els àngels. Em va
incitar a incloure’ls dins el meu vocabulari. I em va proposar que fes un bloc
sobre ells. Hi ha qui té la capacitat d’encendre la llum a mig sopar, d’un
dimarts qualsevol.
Quan tornava amb
cotxe de Barcelona, em vaig passar tota l’hora del viatge, pensant amb els
àngels. I em van faltar hores quilomètriques, per poder recopilar dins el
pensament totes les vegades que havia sentit els àngels al llarg de la vida.
I m’he posat a
escriure totes les situacions on havia trobat àngels i us juro que ha arribat
un moment que m’he adonat que si les
volia retratar totes m’havia de passar tot l’any escrivint.
Estan per tot arreu. Només fa falta saber mirar i els veureu. Estan just al vostre costat. Et somriuen un dilluns al matí a primera hora. Et fan sentir que només fa falta un instant per trencar mesos de tristesa. Et desperten quan estàs tenint un mal son. Canvien la perspectiva de la realitat. Amb tan sols una mirada sostenen la teva por. Et fan morir de riure, just quan pensaves que estaves a punt de morir de pànic o avorriment. T’escolten. T’abracen. Et parlen. T’acompanyen. T’impulsen endavant. I si convé, per desbloquejar-te, t’empenyen. De vegades són tan refotudament bons fent la seva feina que t’agafen ganes de matar-los. Perquè aquella persona que et va fer tant de mal, t’està donant l’oportunitat de la teva vida, t’està donant l’oportunitat d’aprendre a perdonar. Et fan entendre que l’amor és incondicional, t’ensenyen que només que posis una sola condició, l’angoixa que sentiràs és una alarma que t’indica que estàs percebent l’amor erròniament. T’estimen. Si la vida és dura, construeixen espais flonjos on puguis descansar. Espolsen els fantasmes del teu cap, amb un gest tan simple, que mai podràs entendre com carai ho fan. S’inventen acudits perquè puguis riure de les coses ‘series’ de la vida. T’expliquen els seus problemes perquè tu puguis deixar de centrar-te amb els teus. Són tan generosos que fins i tot permeten que creguis que ets tu qui els està ajudant a ells. T’ajuden a resoldre enigmes complicats dient-te que no és tan important que els resolguis. Destensionen el pensament. Saben estimar qualsevol situació que passi a la teva vida, per més que tu creguis que aquella situació és insuportable. Fan festes per celebrar qualsevol ‘tonteria’. T’inviten a donar un tomb per la muntanya o a banyar-te al mar. Et donen motius per mirar la llum del dia i el cel de nit. Et regalen silenci perquè entenguis allò que no es pot explicar. Et regalen paraules perquè trobis el silenci. Es busquen a sí mateixos dins teu, perquè saben qui són ells, i saben qui ets tu. Per això, et persegueixen.
Poden tenir mil
formes diferents. Camuflar-se dins el cambrer que et serveix el cafè, dins la
mirada de qualsevol persona, dins la conversa amb un amic, dins un gest
d’amabilitat o dins l’amiga que et diu: -hauries de fer un escrit sobre els
àngels-
Els pots trobar
als llocs més insospitats, de la manera més versàtil que puguis arribar a
imaginar. Fins i tot poden ser simples ocells, que tenen el descaro i la
gosadia de posar-se a cantar alegrament damunt dels arbres d’un cementiri,
talment com si fos un jardí ple de vida. Ai! Si aprenguéssim a escoltar els
ocells. Si entenguéssim què ens diuen potser tindríem el descaro i la gosadia
de posar-nos a cantar amb ells.
Poden filtrar-se
subtilment dins d’un llibre o una pel·lícula, en un passatge o una escena que
et deixa fora de combat, com quan James Barrie (autor original de Peter Pan) afirma
que “el Capità Garfí se sentia tan sol!
perquè se sentia tan per damunt dels altres!” o quan el personatge de la pel·lícula
“Revolver” puja a l'ascensor i li diu al seu ego “tu no ets jo”.
Et mostren amb
imatges allò que sents perquè en puguis tenir consciència. Sense cap mena de
dubte, els àngels et donaran consciència. Es fusionaran amb la poesia, la
música, la pintura o qualsevol forma artística. Entenent que l’art no pertany a
ningú, i que un gest humà, com una rialla, pot esdevenir l’obra més gran de
tots els segles. Saben que la teva rialla és una obra d’art, i saben esculpir-la
com si fossin el Michelangelo personificat. En qualsevol moment poden donar-te
un cop al genoll i dir-te –parla!-
Un dimarts qualsevol
sopant, un àngel pot donar-te un cop al genoll, i dir-te: -parla!- Aviso que són del tot imprevisibles. Estiguis alerta, posa atenció, perquè veure’ls és una necessitat. De fet, és l’única necessitat.
Quanta raó tens, Anna! Què faríem sense aquests petits àngels que ens fan la vida una mica més bonica, i sense els teus escrits que ens fan adonar d'aquests petits grans detalls que sovint no som conscients que tenim :)
ResponderEliminarCrec, que fins i tot els de la taula del costat han vist els àngels a la nostra pròpia taula, quan nosaltres ni ens adonàvem que hi eren. No tornarà a passar. Estarem alerta. Els dimarts ens han ensenyat a veure'ls. I es que si estem juntes, els àngels estan aprop.
ResponderEliminarSilvia Marcelino