De vegades confesso que em perdo en les formes. A voltes no veig més enllà d’elles i tot s’ho emporten, m'eclipsen i em manipulen. Massa sovint he permès que les formes em distorsionessin l’ànima, fent-me creure que ho són tot, provocant l’evaporació de l’essència com si fos un perfum barat i embafador. En el fons, l’existència és irrellevant perquè no hi ha forma humana d’explicar-te en què consisteix aquesta ràbia. Estic enfadada perquè la situació és tan simple que em provoca una certa controvèrsia. Em sento la protagonista d’una escena cinematogràfica que provoca la rebel·lió dels espectadors, s’alcen indignats i marxen de la sala, s’han enfadat perquè no comprenen l’argument central. La incomprensió és difícil de sostenir, està feta només per a aquells que tenen la gosadia de deixar de banda els propis coneixements i dirigir-se envers la saviesa. No dic que sigui fàcil.
L’escena és pintoresca perquè tan aviat m’agenollo enmig d’una súplica insòlita i clavo les mans en nom del patiment humà endins la terra com si fossin aixades per arrancar les arrels, com ans al contrari, pujo fins al cel només per escopir a l’infinit, o fins i tot m’agafa per posar-me a trencar núvols en mil bocins en contra les teves parets. No hi ha terme mig, la dualitat humana em corrou per les venes. Agenollada o supèrbia. Submisa o irreverent. Em sento exactament igual com es deu sentir l’escultura de la justícia, immòbil, cegada, privada de la visió, obligada a desenvolupar un estrany sentit del equilibri. La incoherència gesticulada per mostrar fidelitat a les ferides del passat. Una postura absurda. A veure quin dia aprenc a mantenir-me plantada davant la vida, ben arrelada a la terra, alçant les mans envers aquella mà que magistralment va pintar Miquel Angel. L’art diu molt més de nosaltres del que mai podrem imaginar. Ell ho sabia.
En canvi, tu saps que a mi la por em corromp per dins, la meva ment és capaç de presentar-me un sense fi de situacions hipotètiques que podrien ser devastadores i jo,a la que em despisto, ja estic donant credibilitat a idees estúpides que m’allunyen d’aquest sentiment artístic.
Arribats en aquest punt no vull saber res, no hi ha ni un sol coneixement que em salvi, ho sé. Hi ha moments fets per sortir de la pantalla i ocupar els espais buits que han deixat els espectadors de la teva vida, per comprendre que més enllà dels papers que tenim assignats en aquesta superproducció hi ha la saviesa. De vegades el personatge que interpretem ens engoleix i tot es confon perquè no veiem la diferència entre realitat i ficció. La línea que separa el que som del que no som es dilueix. Aquest escrit tan sols és per recordar-te que només allò que estimes és real, la resta, són fal·làcies, mentides, falses percepcions... T’ha de quedar claríssim que tot allò que no has estimat al llarg de la vida no és infinit, té data de caducitat, per tant, no t’ho emportaràs, es consumirà, es perdrà en el temps. En aquest aspecte el cel és contundent, estic convençuda que a les portes hi trobarem un cartell enorme que hi dirà quelcom així: només s’accepta allò que has estimat. Aquest és el meu sentit de transcendència, per tant, fes el refotut favor, d’aprofitar la vida com cal i aprèn a estimar-te a tu mateix, mai, mai! sota cap concepte! et perdonaria no trobar-te més enllà.
