Quan érem petits cantàvem alegrament allò de “estirad! Estirad! que el demonio va a pasar”... Suposo que
fruit de la ingenuïtat de l'època creiem que, realment, hi havia algun dimoni
que podia passar. Després et fas gran i aprens que aquest dimoni habita en la
teva ment. Començo fort, ho sé. La premissa és: no hi ha res fora de tu mateix/a,
tot està dins. Reconec que aquesta idea, a voltes, pot resultar difícil de
sostenir però parteixo d’aquí. Més que res... per què he fet una aposta envers
la llibertat. i l’única manera real que he conegut de ser lliure és assumint la propia responsabilitat mental i emocional.
Un dia ets conscient de fins a quin punt fa mal classificar la vida.
M’explico. Un dia t’adones que realment creus en la fortuna i la infortuna.
Realment penses que hi ha persones que són més afortunades que d’altres. Més agraciades
que d’altres. Suposo que dient això no dic res de l’altre món, però.... adonar-se
del mal que provoca aquesta classificació, sí és una tasca que no es pot fer
amb la ment estancada en aquest món.
La qüestió és que, d’alguna manera, t’enxampes a tu mateixa, jutjant la
vida dels altres com més o menys ‘gratificant’, ‘agraciada’, no sé quin seria l’adjectiu
correcte... Però et trobes avaluant el nivell de desgràcia humà i a partir
d’aquí estableixes un patró de fortuna o infortuna. Simplificant-ho: penses que
una persona que té salut, diners, amor, èxit, etc... és més ‘feliç’ que una
persona pobra, malalta, marginada, fracassada... Burrades. És un judici absurd.
I a més, molt dolorós. La vida no té uns graus de valoració o satisfacció. Som
nosaltres qui la graduem i fent això: l’aniquilem. Ens condemnem a nosaltres
mateixos a l’etern infortuni. A perseguir falses metes en nom d’un plaer que
ens anestesií el sentir intern, a ser carn de canó pel capitalisme, a colpejar
l’ànima per aconseguir una mostra d’afecte i no segueixo perquè tots sabem del
que parlo, o si més no, ho hauríem de saber, que ja som grandets. Per què..
siguem honestos! ni que estiguem dins del grup dels ‘privilegiats’, als quals els
hi van ‘bé’ les coses, tots estem sota amenaça i ho sabem. Estem exposats a ser
depreciats o ignorats, a patir una malaltia, a la mort d’un ésser estimat o
qualsevol tipus de desgràcia que ens puguem imaginar; i nosaltres pensem que
tot això resta valor o 'gràcia' a la vida. Burrades egocèntriques. Res més.
Classificar la vida és un gest mental, profundament arrelat al nostre
inconscient, que ens diu que la vida és una amenaça. Una autèntica bogeria. Si
fóssim conscients del dolor que ens provoca aquest patró de pensament, ens en
deslliuraríem en un santiamen. Però... és clar.... Això implica assumir que no
sabem absolutament res de la vida. Això requereix la valentia d’endinsar-se
dins la pròpia ignorància. Aferrar-nos a ella i estirar-la ben fort, ben fort! perquè
el dimoni no passi. Quasi res...
Sort que sempre
podem tornar a agafar la nostra valuosa ignorància! Ella mai ens abandona. Ella ens il.lumina!
