-Tot s'acaba-

Aula de P3, després d’explicar un conte als nens, estava a la taula preparant un material, ve un nen tot decidit i em diu: -més conte!-

Li contesto: -S’ha acabat el conte, tot s’acaba- El nen es queda dret davant la meva taula i va repetint una vegada i una altra:
-Tot s’acaba, tot s’acaba, tot s’acaba...-

Somric, i no sé massa per què decideixo ser honesta amb ell, i li dic:

-Saps? No ho sé si tot s’acaba, potser hi ha coses que no s’acaben-

El nen em mira amb cara d’interrogant, ja no repeteix ni una vegada més que 'tot s’acaba', i se’n va a jugar; està content i jo també. No sé massa que ha passat, però intueixo que hem après alguna cosa.

Experiències volcàniques

Experiències volcàniques. Qui m’havia de dir que ho entendria? quan al moment precís tu vas dir: -ara som volcans- I mira per on, tenim una nova illa on descansar i brindar per qualsevol tonteria amb un còctel de daiquiri, hem creuat la imperfecció. (avís: no doneu al play si no voleu canviar la vostra manera de pensar.) http://www.youtube.com/watch?v=z7A8_pex0eI

Una ofrena rocambolesca

Entro. Cloc-cloc. Les meves passes es fan evidents, ressonen en la immensitat d’aquest espai. M’assento. Estàs al fons, quiet, immòbil, silenciós. Aquí assentada em sento endreçada. I tot torna al silenci. El cloc-cloc ha estat temporal, com temporal és la por, la ràbia o el dolor. Tot torna al silenci, per més escandalòs que hagi estat, el retorn és inevitable. He fet soroll per arribar fins aquí (cloc-cloc) però ara estic quieta. Silenci. L’escolto.

Presento les meves credencials: no sé ben bé que faig aquí. Callo i llavors ho entenc. He vingut a fer-te una ofrena. No em tractis de boja, crec que mai ningú t’ha fet una ofrena tan rocambolesca com aquesta. Sempre havia pensat que t’havia d’oferir el cor, això era perquè no tenia consciència real de la teva presència. Quedaria bonic dir que et concedeixo el cor però seria una bajanada, perquè no té cap mena de sentit que t’entregui allò que et pertany per naturalesa. En aquest altar, no t’hi deixaré el cor, perquè marxaria i cometria el crim d'abandonar la teva essència, i sense essència no hi ha transformació real. Necessito el cor, preciso sentir aquest batec per tot arreu. Aprofito la ben entesa per agrair-te que mai m'hagis deixat controlar el seu funcionament, que mai m'hagis permès gestionar el seu batec, (sóc tan despistada que en algun moment segur que m'hagués oblidat de bategar).  

Dit això, prossegueixo amb l’ofrena, aquí la tens: t’entrego la meva ment, t’ofereixo totes les meves xarxes neuronals i tots els meus pensaments. Aquí tens la meva identificació intel·lectual de: -jo sóc allò que penso, tot allò que penso és veritat, jo sóc tot allò que crec, jo sóc el meu passat, etc-. T’ofereixo la memòria, els records, les idees, les creences, els judicis, la identitat, els somnis, les il.lusions, els valors, les conviccions, les meves interpretacions, deduccions, introjeccions, projeccions, i suma-li els aprenentatges, esquemes, significats i sentits mentals. Tot, t’ho entrego tot. Vull que ho resguardis tu, vull que m’alliberis tu, que expandeixis la comprensió verdadera i que transformis les percepcions errònies. Sospito que el sofriment deriva d’una percepció errònia. Sento la certesa que la pau i l’alegria esdevenen d’un enfocament correcte.

Confio plenament la meva ment en tu. Renta’m el cervell, i automàticament em netejaràs el cor. Ho sé, ho has fet sempre, tot i que jo m’hi resistia, m’agradava pensar que tenia el control. Ara no controlo res, ara ets tu qui em domina. Gràcies, marxo amb la ment callada i el cor parlant, has introduït una variable dins el meu cap que modifica el resultat final en la profunditat del meu cor. M’aixeco. Cloc-cloc. Ressonen els meus passos. Ja no em molesta el soroll que fan, sento el silenci.

Incertesa

La incertesa m’ha ensenyat que no pateixo a causa de no saber què ha passat, què passa o què passarà, pateixo per la meva interpretació mental del què ha pogut passar, del què pot estar passant, o del què podria arribar a passar. Però, la incertesa és innocent, i arribada en aquest punt podria quedar formós dir que jo sóc la culpable, però el cert és que jo també sóc innocent perquè no tinc ni la més remota idea del què ha passat, el què passa o el què passarà. Tinc la sensació que aprendre a viure la incertesa, és aprendre a viure. I si la incertesa m’ha ensenyat que sóc innocent, vol dir que la vida m’està dient a crits que sóc innocent, no pararà de cridar fins que l’escolti, és tossuda per pròpia naturalesa. La incertesa s’alçarà davant meu insistent, una vegada i una altra, fins que me n’adoni, la vida m’oferirà situacions de dubte i com més capacitada em vegi, més intenses seran les experiències que m’ofereix.  Des d’aquí, m’agradaria donar-li les gràcies. Gràcies a la vida per la seva incertitud. Els petits moments que puc confiar, esvaeixen d’una volada tota la llarga llista de  moments de desconfiança, això vol dir que la confiança sempre guanya a la desconfiança. Malgrat de vegades ens pugui semblar el contrari. El contrari sempre és una interpretació mental, res més; no hi ha contraris, són una il·lusió, hi han aliats, només es tracta d’aprendre a veure’ls.