Una ofrena rocambolesca

Entro. Cloc-cloc. Les meves passes es fan evidents, ressonen en la immensitat d’aquest espai. M’assento. Estàs al fons, quiet, immòbil, silenciós. Aquí assentada em sento endreçada. I tot torna al silenci. El cloc-cloc ha estat temporal, com temporal és la por, la ràbia o el dolor. Tot torna al silenci, per més escandalòs que hagi estat, el retorn és inevitable. He fet soroll per arribar fins aquí (cloc-cloc) però ara estic quieta. Silenci. L’escolto.

Presento les meves credencials: no sé ben bé que faig aquí. Callo i llavors ho entenc. He vingut a fer-te una ofrena. No em tractis de boja, crec que mai ningú t’ha fet una ofrena tan rocambolesca com aquesta. Sempre havia pensat que t’havia d’oferir el cor, això era perquè no tenia consciència real de la teva presència. Quedaria bonic dir que et concedeixo el cor però seria una bajanada, perquè no té cap mena de sentit que t’entregui allò que et pertany per naturalesa. En aquest altar, no t’hi deixaré el cor, perquè marxaria i cometria el crim d'abandonar la teva essència, i sense essència no hi ha transformació real. Necessito el cor, preciso sentir aquest batec per tot arreu. Aprofito la ben entesa per agrair-te que mai m'hagis deixat controlar el seu funcionament, que mai m'hagis permès gestionar el seu batec, (sóc tan despistada que en algun moment segur que m'hagués oblidat de bategar).  

Dit això, prossegueixo amb l’ofrena, aquí la tens: t’entrego la meva ment, t’ofereixo totes les meves xarxes neuronals i tots els meus pensaments. Aquí tens la meva identificació intel·lectual de: -jo sóc allò que penso, tot allò que penso és veritat, jo sóc tot allò que crec, jo sóc el meu passat, etc-. T’ofereixo la memòria, els records, les idees, les creences, els judicis, la identitat, els somnis, les il.lusions, els valors, les conviccions, les meves interpretacions, deduccions, introjeccions, projeccions, i suma-li els aprenentatges, esquemes, significats i sentits mentals. Tot, t’ho entrego tot. Vull que ho resguardis tu, vull que m’alliberis tu, que expandeixis la comprensió verdadera i que transformis les percepcions errònies. Sospito que el sofriment deriva d’una percepció errònia. Sento la certesa que la pau i l’alegria esdevenen d’un enfocament correcte.

Confio plenament la meva ment en tu. Renta’m el cervell, i automàticament em netejaràs el cor. Ho sé, ho has fet sempre, tot i que jo m’hi resistia, m’agradava pensar que tenia el control. Ara no controlo res, ara ets tu qui em domina. Gràcies, marxo amb la ment callada i el cor parlant, has introduït una variable dins el meu cap que modifica el resultat final en la profunditat del meu cor. M’aixeco. Cloc-cloc. Ressonen els meus passos. Ja no em molesta el soroll que fan, sento el silenci.