Llei d'assaig - error

Se m’escapa el pensament com si fos un conseller impacient que no sap esperar el seu moment. Tot està dit. Tot està per dir. Els silencis aviven les meves pors, s’intensifiquen perquè les vegi, perquè em quedi quieta i les senti dins meu, sense fugir corrents cap a un altre costat. Porto tota una vida fugint envers refugis que semblen dolços però es tornen amargs i ja sé que no funciona. Fugir de la por no funciona. Intentaré quedar-me quieta a veure què passa. La llei d’assaig – error.

M’he permès viure la por, sentir-la, respirar-la, no fugir. El meu mestre diu que això no és una filosofia, diu que això és una experiència. I vull dir que ja he arribat al fons d’algunes de les meves pors, i que el meu mestre té raó quan diu “saps què passa quan deixes que la por arribi fins al fons del teu cor?; que el cor parteix la por per la meitat”. I puc corroborar que no és una filosofia, és una experiència. Avui parlava amb la meva cosina, i ella em deia que totes les persones que han arribat a tenir un nivell de consciència de la seva pròpia felicitat expliquen que el procés és dolorós. Ara entenc perquè ho diuen. Fa un temps ho vaig fer, em vaig permetre sentir una por, el primer pas és identificar-la, saber d’on ve i respectar els seus orígens, recordo que em vaig adonar que hi havia coses que em feien massa por i que no podia traspassar-les en aquell moment, no m’ho vaig jutjar, vaig entendre que havia de començar pas a pas, i vaig treballar amb els petits neguits, els vaig sentir, i llavors així de sobte, va arribar la confiança i de la seva mà vaig traspassar una por de les grans i plaf! se'n va anar, es va ensorrar, no us enganyaré, quan aquesta por es va ensorrar, em vaig ensorrar tota jo. Imagineu fins a quin punt jo era aquella por, que quan ella va caure, vaig caure tota jo. Però em vaig aixecar amb un batec intens i una identitat regenerada. Ara només vull aquesta nova identitat que em permet sentir. Sentir amb autenticitat, sense enganxar-me a emocions romàntiques per fugir d’emocions que considerem perjudicials.

Ara la meva guia és la meva pròpia vida i totes aquelles experiències que em vulgui aportar, siguin com siguin. Ara ésser jo mateixa implica estimar qualsevol cosa que passi a la meva vida, no defugir res, no rebutjar res, no menysprear res, perquè us asseguro una cosa, he après que quan jo m’he sentit rebutjada en la meva vida, era perquè jo mateixa estava rebutjant (d’una manera o altra) la meva vida.

I de vegades tinc flaixos on ho veig claríssim, sóc conscient de la meva felicitat, encara que les coses no vagin com jo crec o penso que haurien d’anar, i guau! Aquests moments valen tota l’alegria del món, i llavors em sento estranyament satisfeta, tant que de vegades m’inquieta. El que diré ara resultarà incomprensible però de vegades sento que em fa pànic aquesta felicitat. És tan gratuïta i intensa que no sosté absolutament res i ho allibera absolutament tot. Fluir. És un fluir, un deixar anar, una llibertat desconeguda. I em fa pànic, perquè estic perdent la meva personalitat. I com més m’endinso, més lluny em sento de la superfície i em fa por despendre’m fins i tot de les paraules. Elles que m’han ajudat tant! El lligam que tinc amb elles ha estat clarament substancial. Ara m’adono que de vegades necessito parlar, suposo perquè en el fons callo per por i les paraules són una forma d’afrontar-me a les pors.  Representen una manera de sortir del silenci mal enfocat, el silenci per por. Però, recentment, he conegut un altre silenci, el silenci basat en la confiança. I amb ell ja no fan falta les paraules. Les meves estimades paraules. Elles. Les estimo amb bogeria però ara sento que en qualsevol moment podria deixar-les anar, i em fa pànic no necessitar-les. Oscar Wilde va dir “abans escrivia perquè no sabia viure, ara que ja sé viure no em fa falta escriure”. M’impressionen tant aquestes paraules que em deixen en el silenci. I de sobte, l’entenc, l’entenc com mai he entès a ningú. De moment escric perquè sóc una aprenent, estic aprenent a viure,  si deixo d’escriure no us preocupeu, senyal que ja ho he aprés.