Alfa & Omega

Amb tu no hi ha manera. Sempre fas emprenyar alguna part de la meva ment.

Si faig allò que vull fer, s’emprenya la part de mi que creu fermament que no ho hauria de fer (o a l'inversa).

Si faig el què crec que s’ha de fer, s’emprenya la part de mi que no vol fer-ho (o a l'inversa).

I després, em preguntes per què semblo enfadada.

El conflicte es fa evident, radica en una contraposició entre voluntat i creença. Xoquen frontalment i devasten el meu estat d’ànim.  Hi ha una part de mi que sentència la voluntat i una altra que empresona la creença. No s’entenen. Això diuen que és molt humà.  Sempre acabem igual, topant contra la humanitat. Per descobrir qui sóc, he d’entendre aquesta divisió entre el què vull i el què crec, aquesta separació que m’allunya de mi mateixa. Perquè jo no sóc ni allò que vull, ni allò que crec. Buf! Quin descans! Però em quedo sense identitat. A terra de ningú, o potser seria millor dir allò tan bonic i literari de: em trobo a terres estranyes.  Que sóc algú n’estic segura, malgrat tu de vegades hagis negat la meva presència, hi ha quelcom dins meu que sap de la meva existència.

De vegades m’enxampo a mi mateixa preocupada pel què pensaran els altres, pels seus judicis mentals sobre mi. Llavors inverteixo l’ordre i recordo que l’important és ocupar-me del què jo penso dels altres. Aquí hi ha l’arrel de la llibertat. T’ho imagines? Ho repeteixo, perquè és un punt clau. Imagina’t per un moment, algú que no es preocupi gens ni mica del pensament aliè, que només s’ocupa del seu propi pensament.  Aquesta és la nostra única responsabilitat. La resta de responsabilitats que t’has posa’t sobre les espatlles, ho sento, però he de dir que són falses.  Per això, mai t’han omplert. Per això, sempre has tingut la sensació de voler més i més. I sovint, no sabem ni el què volem.

Vigila molt com et defineixes, vigila molt tot allò que creus ser, vigila molt qui penses ser. Perquè si pot canviar, si en un moment donat pot desaparèixer, t’asseguro que també és fals. Tu ets qui ets, sense conceptes, sense arguments, sense interpretacions... Sense res. Tu ets qui ets. Jo quan vull recordar qui sóc de veritat, recordo una sensació, buido la ment de: -sóc estudiant de, sóc la filla de,  sóc habitant de, sóc la veïna de... -. Simplement em veig a mi mateixa amb set anys anant amb bicicleta o llençant-me damunt un camp de flors. Aquesta sensació sóc jo. I no la puc conceptualitzar, ni analitzar, ni tan sols la puc retenir, ni destruir. Per això, sé que aquesta sóc jo.

Hi ha qui diu que si estimes algú, vol dir que l’has percebut correctament, i per tant el coneixes, saps qui és. Si no estimes algú, vol dir que l’has percebut incorrectament, i per tant no el coneixes, no saps qui és. És fascinant. Són idees com aquestes les que ara se m’enganxen al cap i no deixen de donar tombs al teu voltant. Malgrat, em facis emprenyar, et conec. Et conec molt bé. I algun racó de la meva ment, ho sap, i és en aquest racó on s’hi castiguen injustament pensaments, precisament aquí és on et trobo. I és en aquest indret on m’adormo i em desperto, on començo i acabo, on m’esclavitzo i m’allibero, és aquí on distrec el temps esculpint a la paret el símbol d’alfa i omega, no fos cas que algun dia fessis cap al mateix racó i t’oblidessis que em coneixes.