La violència de la bellesa

He retrobat la meva sensació, no podia entendre el seu significat perquè estava capgirada. Sempre t’he dit que m’atrau la idea de tenir els sentits del revés, mai ho has entès. No escric perquè entenguis res.

T’he vist a tants llocs, davant un semàfor vermell, rere les persianes, sota el llit i damunt l’abisme. Em creuo amb tu, t’escapes de la meva mirada simulant que el mòbil té quelcom a dir-te més important que el meu esguard. Covard. T’entenc. Jo també he trobat mirades que no podia sostenir. Mirades que m’encenen la ràbia perquè sé que poden descobrir la meva naturalesa. Intuïcions. T’he vist en les penombres del paradís, sense saber si venies del cel o de l’infern. És igual, d’on vinguis tu, és igual on vagi jo, la qüestió és que ara ens trobem en un mateix punt: la terra. No som tan diferents! Estem cridats a ser aliats d’alguna estranya simfonia.

Des de que conec el present, no suporto el pes del passat. Recordo el teu somni, aquell en què estàs dins una gàbia amb la porta oberta de bat a bat, però per alguna estranya ‘raó’ no tens força per sortir a un bosc ple de vida. Bingo! És això. Estem engabiats per pròpia decisió. Buf! Insuportable. Ho sé. Però l’única sortida viable és agafar la pròpia responsabilitat. Entendre que no hi ha misteris sota la lluna rogent, agenollar-se davant la seva bellesa i jugar a cuit i amagar entre els terrats. Tu deies que la bellesa pot resultar violenta, et feria i jo et protegia. Acostumo a ser protectora. Ho sabies? Si fos una estàtua seria de sal o de marbre. Tindria unes enormes ales a l’esquena i empunyaria una espada amb la mà dreta. No sé contra què lluito. Només sé que lluito. Potser contra l’obscuritat, de vegades contra la teva, d’altres contra jo mateixa. Em faig mal sense voler. Estic cansada. Doncs, faré que l’estàtua cobri vida, li donaré moviment, la faré volar! que d'alguna cosa ha de servir tenir ales! Tu no les veus, mai les has vist. Estàs massa carregat de 'raó'. T'aniria bé llegir Oscar Wilde “Es pot admetre la força bruta, però la raó bruta és insuportable”.

Sense gaire raons, arriba l’absència absoluta de por. Sóc prop teu, segur. Un cop de sort i algú em diu que tinc un àngel. Responc que ja ho sé. És més! Vaig tenir l’honor i el privilegi de conèixer-lo en persona. A partir d’aquí ja no es pot explicar. Vaig a escoltar una estona els ocells, a veure si em confessen la seva alegria. Des de que conec el present, el futur és insignificant.

A la que em descuido em quedo sense excuses i et torno a trobar. Els desitjos del cor no són capritxos, tenen una força sobrehumana. Ah! Per entendre això has de mirar més enllà: sostenir la mirada i l'emoció, escoltar el silenci, girar tots els sentits del revés. La verdadera felicitat no és plenitud, és al revés, sempre és al revés... Ho veus? La verdadera felicitat és buidor. La sents?