El perdó

Disculpa, només serà un moment. Imagina per un moment que haguessis nascut per aprendre a perdonar. T’ho imagines? Que aquesta fos l’única missió que tens a la vida, cap altra; no has d’inventar ni descobrir res, no has d’escalar una muntanya mai explorada, no has de saber com ni per què i ni tan sols has de treballar per servir als altres. Res. Imagina que només has nascut per perdonar.

Imagina que només estàs en aquest món per perdonar aquest moment, per aprendre a perdonar això que estàs llegint, i de pas, jo imagino que he nascut per aprendre a perdonar això que estic escrivint.

Però, comencem pel principi, què significa perdonar? Donar la teva percepció (per-donar), donar en el sentit d’alliberar-te, d’ampliar la teva perspectiva, és a dir, fer un canvi de percepció mental sobre una persona, situació o fins tot canviar la percepció que tenim de nosaltres mateixos.

Imagina que l’únic motiu de la teva existència fos perdonar tot allò que ara estàs pensant i sentint; imagina que només vius per canviar la teva percepció del que ara estàs pensant i sentint.

I la pregunta seria: què estem fent? Estem complint amb el nostre propòsit? O estem massa ocupats fent alguna cosa ‘gran’? Imagina que has nascut per perdonar-te aquest deliri de voler ser transcendental.

1. Primera premissa del perdó. No creguis mai el pensament que et diu –no tinc res a perdonar-, és mentida, ho has de perdonar tot.  Abans pensava que només s’havia de perdonar allò que ens ocasionava dolor. M’equivocava, amb el temps he après que també s’ha de perdonar tot allò que ens dóna plaer, per què? Perquè el plaer enganxa. I no limitis el plaer, recorda el plaer que t’ocasiona llegir, l’immens plaer que sents quan algú t’escolta atentament, el plaer d’un elogi, el plaer d’entendre, de saber, d’imaginar, de crear, de somiar, de somriure... Imagina que has nascut per perdonar tot allò que estimes i tot allò que odies, tot allò que t’enganxa a aquest món i tot allò que t’allunya d’ell. Imagina que l’única missió de la teva vida és aquesta, res més. I que aquesta missió s’està duent a terme en aquest moment, sigui com sigui aquest.
 
2. Segona premissa del perdó. Perdonar el mal i el no-mal. No sempre s’ha de perdonar allò que t’han fet o allò que et passa, sovint has de perdonar tot allò que mai t’han fet i tot allò que mai t’ha passat o et passarà.

 3. Tercera.  Sempre havia pensat que perdonar era una acció concreta d’un moment determinat, és a dir, que perdonaves i punt, ja estava. Era un error, l’acte del perdó és constant i infinit, no s’acaba mai. No creguis que ja has perdonat, sempre has d’estar perdonant, constantment. Aquest punt és clau, m’ha costat moltes caigudes descobrir-ho, i molta pau sentir-ho.

 4. Quarta. Abans creia que perdonar requeria la presència de l’altre, és a dir, poder dir-li -et perdono-, tot parlant de com ens sentim. M’equivocava; el perdó no està en les formes, el veritable perdó està en la ment. Si no perdones des de la ment et trobaràs dient allò de –Perdono, però no oblido- que és el mateix a dir: -m’encantaria perdonar-te, però no en sé.- És vital entendre que no necessites a l’altre per poder perdonar-lo. Això vol dir que pots perdonar-ho tot.

 5. Cinquena. Si entres en conflicte i et desborda, rebolca’t si vols en ell, plora, crida i trenca’t en mil bocins maleint aquest món, i no creguis que sentir ràbia o dolor significa que no saps perdonar, és justament el contrari. Per poder perdonar has de sentir-te. I no t’estranyis si al punt màxim del conflicte passes de sobte a la pau, de vegades no sortim del conflicte perquè creiem que sentir pau és desmotivador, és a dir, que no tenim ‘motius’ de pes per sentir-la (perquè no ha canviat res exteriorment d’allò que ens ocasiona conflicte) I no entenem l’alliberació que suposa que la pau no precisi motius, vol dir que pots sentir-la sempre, no necessites un motiu. És a dir, pots perdonar en qualsevol moment, sense motius.

Si t’ajuda, jo m’he adonat que tinc una creença molt inconscient que em diu: -el dolor necessita temps per ser guarit- I aquesta idea és criminal, perquè la idea mateixa m’encadena al dolor. És a dir, no em permet creure en la sanació immediata. Jesús no deia - mira! Ara et tocaré i d’aquí un any o dos, quan hagi passat el temps necessari, sentiràs la sanació-  Jesús sanava al moment. Hem de prestar atenció als miracles per poder agrair-los, (diuen que l’agraïment forma part del perdó) perquè sovint un miracle no és tant una manifestació física; un miracle és quan desapareixen els obstacles mentals que no ens permeten perdonar. I de vegades, no perdonem perquè creiem necessitar la il·lusió del temps. Entendre que no necessito temps, ha estat una de les claus del perdó, entendre que puc perdonar ara mateix, en aquest precís moment. Estàvem imaginant que hem nascut per això, recordes?

Arribats a aquest punt m’entendràs, quan et dic, que has de perdonar la teva ràbia i dolor, i també la teva felicitat. Sí, la felicitat també s’ha de perdonar, on creus que està l’origen de la nostàlgia si no en ella? La nostàlgia no és altra cosa que no saber perdonar un record de felicitat.

Segurament a qualsevol persona de la teva vida podries dir-li mentalment el següent: -et perdono per haver-me fet sentir especial i et perdono per haver-me fet sentir vulgar. I ja de pas, em perdono per sentir-me especial i vulgar. Et perdono per ser el jutge que em condemna a cadena perpètua i et perdono per ser l’advocat defensor que m’allibera gràcies a una vocació infinita.-  O també pots provar de dir en silenci- Perdono el teu mal son, perquè si canvio la percepció mental del teu mal son, llavors podré canviar la percepció del meu. I ja de pas, em perdono voler canviar la teva percepció.-  

Deixa sorgir la veu calmada i serena del teu perdó. Si et serveix, el meu perdó em diu: -Perdono el personatge que interpreto, amb tots els seus matisos encantadors i totes les seves pinzellades desenfocades. Em perdono la meva armadura, la meva sensibilitat extravagant i comuna, la tendència a aïllar-me, la constància per voler caure bé als demés, els equilibris impossibles per mantenir una imatge, l’obsessió per voler fer feliç als altres, el rancor que s’encalla en sensacions cristal·litzades que tenen nom i cognoms, la necessitat de cridar l’atenció del món, el sentit de la responsabilitat que de vegades m’ofega, la fam emocional i la set de vida. No acabaria mai. Però, per acabar diré que em perdono per pensar que ets igual que  jo, i per sentir-me diferent a tu.-

Al final acabes sentint el perdó, com mai l’has sentit, perquè molt profundament dius això: -No t’estic dient que ja t’hagi perdonat, t’estic dient que constantment et perdono. Ara potser m’entendràs quan afirmo que et perdono a cada moment, perquè et juro que t’estimo a cada moment.-