No en facis massa cas...

Sempre resulta engrescador recordar les creences de la infantesa, perquè resulten ser, si més no, ben curioses. Al meu poble feien ‘crides’, aquella veu de megàfon que anuncia que hi ha botigues de fruita a la plaça o reunions a la sala de jubilats, doncs bé, jo tenia el convenciment que aquella veu que s’escoltava per tots els carrers del poble, era una veu mística i profètica que anunciava el futur; i el futur per mi, en aquell llavors, era que aquell mati vendrien cireres a la plaça. Una altre fet curiós,  és que tenia un quadre penjat just damunt del meu llit i em feia pànic perquè tenia el convenciment que en qualsevol moment em cauria al cap mentre dormia plàcidament; què voleu? No entenia com carai es mantenia sostingut a la paret sense patir els efectes de la força de la gravetat. Ah! I una altra cosa curiosa, és que pensava que si marxava la llum de casa i la tele s’apagava, podia posar una espelma al darrere de la tele i aquesta continuaria retransmetent el ‘Barrio Sesamo’. Què voleu? Jo interpretava la llum com llum, i feia les meves deduccions.

 

Però aquí tenia el fenomen més curiós de tots, que encara avui quan hi penso em quedo fascinada pel nivell d'imaginació infantil, i és que em dedicava a guardar dies. Sí, sí! No em pregunteu com ho feia, perquè si sou adults ja no ho podreu entendre, però guardava dies. A les nits abans d’anar a dormir deia  internament–demà me’l guardo per quan sigui gran- I llestos, ja està, dia guardat. Suposo que ho feia perquè no parava d’escoltar als adults dient que la vida era molt dura! i que els nens petits són molt feliços perquè no tenen problemes, ni mals de caps. Doncs, bé, sota aquesta amenaça esglaiadora suposo que jo vaig decidir guardar-me dies d’infantesa. Per mi, guardar els dies, significava que quan fos gran podria rescatar-los i viure’ls llavors. Que podria tornar enrere en el temps dins del futur. Quina insensatesa, oi? Quina poca lògica! Quina ignorància sobre la rigidesa del temps! Potser amb 7 anys vaig veure el quadre dels rellotges del Dalí i el vaig entendre com mai el podrà entendre un adult, qui sap? La qüestió és que no estava subjecta a límits temporals i espaials. Però en algun moment vaig aprendre que el temps era rígid com les agulles d’un rellotge i que l’espai era limitadament físic. Ara em pregunto on han anat a parar tots aquells dies que vaig guardar. L’Anna adulta mai ho sabrà; tan sols quan connecto amb la meva nena interior m’ho xiuxiueja i saps què diu? Diu que no són veritat ni el temps ni l’espai, que només estan a la ment, el temps és un simple instrument de mesura inventat pels éssers humans per controlar el seu pas, control, control, control... L’ésser humà és un controlador; i referent a l’espai, bé, la meva nena interior pensa que els ordenadors també són capaços de crear espais amb tecnologia 3D, i si les teories cognitivistes tenen raó i la nostra ment funciona com un ordenador, crec no hi ha res més a dir al respecte.  No en facis massa cas, els infants creuen amb ‘qualsevol cosa’.