Digne d'ésser amat

Les mirades del passat sempre resulten visionaries, perquè de sobte, es situen davant el teu present i ja poden contestar com va esdevenir el futur que quedava llunyà i misteriós. Trobo la mirada del passat, que em mostra la seva tendresa, hi ha una llum que anuncia qui era i em recorda qui sóc, em diu que si les faroles d’aquest carrer m’acusen d’haver canviat, ell vindrà a defensar la meva innocència. Aquest passat que té un gest amable i em deixa passar primer, ja era així fa molts anys enrere quan es girava i es disculpava per donar-me l’esquena i m’invitava a sentir-me acollida, el passat no canvia, continua acollint-me, continua immutable, m’ho mostra amb una clarividència absoluta. La meva memòria, a voltes, és una traïdora i només em mostra els records desagradables, però la casualitat s’encarrega de corregir aquest enfocament quan de sobte es fa present. El passat és tremendament amable. Té ànima. Té la meva ànima dins la seva mirada quan es fa present. Marxo buscant el significat d’amable al diccionari, que de vegades oblido els significats de les coses, i hi trobo un resquill de sentit: digne d'ésser amat.