La culpa

He arribat a la culpa, a l’emoció suprema, la que diuen que és l’última capa per arribar al fons del teu cor. Però 'telita, tela!' Amb l’última capa, eh? M’he fet conscient d’ella i és sorprenent el què hi he trobat. No sé si us ho sabré explicar, perquè requereix un alt grau d’honestedat. He descobert que la culpabilitat és la sensació que deriva de la credibilitat que donem als judicis dels altres.

M’adono que no em sento culpable pel que he fet o he deixat de fer, perquè jo interiorment puc entendre per què he fet una cosa o per què he deixat de fer-la. El problema ve quan em sento jutjada per un altre, ahh! llavors la culpabilitat estén totes les seves armes i us asseguro, que per lo menys en el meu cas, és criminal i desapiadada. Així què? La pròpia culpa sorgeix davant el judici d’un altre? quan un altre creu que no has fet prou bé una cosa? quan un altre creu que has estat inapropiada en una situació? quan un altre creu que havies de fer tal o qual cosa? quan un altre creu que... ho podríem estendre fins l’infinit.

Si la culpa només apareix dins meu quan em sento jutjada, no té sentit, no té cap mena de sentit.  És real la culpa? És meva? O és una projecció inconscient? És la credibilitat que dono als judicis d’un altre? I m’he adonat que el pitjor de tot, el mecanisme més amagat i inconscient, és que moltes vegades tots aquests judicis aliens, me’ls invento. És a dir, no es tracta que l’altre vingui i em digui: -has fet malament això o allò- es tracta que jo crec que l’altre pensa que he fet malament això o allò. I aquí ja hem arribat al cap del carrer, sempre quan fas un treball conscient, acabes topant-te amb la pròpia responsabilitat. Si sento culpa només quan percebo que un altre m’està jutjant, és que en realitat, només sóc culpable de les  meves percepcions, perquè són els meus pensaments els que em fan sentir malament. Ni tan sols, qui jo considero que m’està jutjant és culpable, sóc jo la culpable d'inventar i creure  amb el seu judici.

El fet o acció pel qual se t’estigui jutjant no importa, fixa-t’hi, quan t’has sentit culpable d’alguna cosa? Honestament, quan? Quin pensament hi havia al darrere d’aquesta culpa? Jo m’he quedat devastada quan m’he adonat que el pensament que hi ha al darrere és creure’m jutjada per algú, és la credibilitat que dono al judici de l’altre (i a sobre, si vols ho retorcem encara més, és la credibilitat que dono al judici que m’invento que fa un altre).

I més assolada m’he quedat quan ho parlava amb una amiga i em va dir –intenta recordar la primera vegada a la vida que et vas sentir així- Així que em poso a pensar amb les vegades que he cregut amb els judicis dels altres, i em quedo totalment trasbalsada, quan m’adono que porto tota la vida sentint-me així. L’únic que passa és que ara aquesta culpa ha aflorat a la consciència, i abans n’era inconscient.  Abans em dedicava a voler acontentar als altres per pànic al seu judici, abans m’esforçava a caure bé als altres per temor al seu judici, abans feia el que ‘moralment’ estava ben fet per la inquietud del seu judici, abans feia  el què se suposava que havia de fer per no sentir l’aixafament del seu judici. Aquesta autoexigència que m'imposo per no sentir-me jutjada és esgotadora, acabaria amb les forces de qualsevol; així que més tard o més d'hora l'únic destí possible és la rendició.

Abans no era autènticament jo mateixa, abans era una projecció jutjada, i ara em pregunto: i si fos totalment innocent? I si fossis totalment innocent? Digue’m on ens agafaríem llavors? Digue’m on quedarien les pors? Digue’m si de veritat llavors podries abraçar-me sense necessitat de tenir un ‘bon’ motiu per fer-ho? Acabo de decidir deslligar-me de creences doloroses, no crec amb el teu judici; acabo de decidir regenerar creences sanadores, crec amb la teva innocència, perquè he vist la meva, i t’asseguro que quan una es fa conscient de la seva innocència, l’únic que pot fer és projectar-la en l’altre. He entès que havia de traspassar i sentir aquesta culpa per arribar a la consciència pura que som innocents. I ara em pregunto, és això? És això el que se sent quan arribes al fons del teu cor? La innocència latent dins teu?