He retrobat la meva sensació, no podia entendre el seu
significat perquè estava capgirada. Sempre t’he dit que m’atrau la idea de
tenir els sentits del revés, mai ho has entès. No escric perquè entenguis res.
T’he
vist a tants llocs, davant un semàfor vermell, rere les persianes, sota el llit
i damunt l’abisme. Em creuo amb tu, t’escapes de la meva mirada simulant que
el mòbil té quelcom a dir-te més important que el meu esguard. Covard. T’entenc.
Jo també he trobat mirades que no podia sostenir. Mirades que m’encenen la
ràbia perquè sé que poden descobrir la meva naturalesa. Intuïcions. T’he vist
en les penombres del paradís, sense saber si venies del cel o de l’infern. És igual,
d’on vinguis tu, és igual on vagi jo, la qüestió és que ara ens trobem en un
mateix punt: la terra. No som tan diferents! Estem cridats a ser aliats d’alguna
estranya simfonia.
Des de que conec el present, no suporto el pes del passat. Recordo
el teu somni, aquell en què estàs dins una gàbia amb la porta oberta de
bat a bat, però per alguna estranya ‘raó’ no tens força per sortir a un bosc
ple de vida. Bingo! És això. Estem engabiats per pròpia decisió. Buf! Insuportable.
Ho sé. Però l’única sortida viable és agafar la pròpia responsabilitat.
Entendre que no hi ha misteris sota la lluna rogent, agenollar-se davant la seva
bellesa i jugar a cuit i amagar entre els terrats. Tu deies que la bellesa pot resultar
violenta, et feria i jo et protegia. Acostumo a ser protectora. Ho sabies? Si fos una estàtua seria de sal o de marbre. Tindria unes enormes
ales a l’esquena i empunyaria una espada amb la mà dreta. No sé contra què
lluito. Només sé que lluito. Potser contra l’obscuritat, de vegades contra la teva,
d’altres contra jo mateixa. Em faig mal sense voler. Estic cansada. Doncs, faré
que l’estàtua cobri vida, li donaré moviment, la faré volar! que d'alguna cosa ha de servir tenir ales! Tu no les veus, mai les has vist. Estàs massa carregat de 'raó'. T'aniria bé llegir Oscar Wilde “Es pot admetre la força bruta, però la raó bruta és insuportable”.
Sense gaire raons, arriba l’absència
absoluta de por. Sóc prop teu, segur. Un cop de sort i algú em diu que tinc un
àngel. Responc que ja ho sé. És més! Vaig tenir l’honor i el privilegi de
conèixer-lo en persona. A partir d’aquí ja no es
pot explicar. Vaig a escoltar una estona els ocells, a veure si em confessen la
seva alegria. Des de que conec el present, el futur és insignificant.
A la que
em descuido em quedo sense excuses i et torno a trobar. Els desitjos del cor
no són capritxos, tenen una força sobrehumana. Ah! Per entendre això has de
mirar més enllà: sostenir la mirada i l'emoció, escoltar el silenci, girar tots els
sentits del revés. La verdadera felicitat no és plenitud, és al revés, sempre
és al revés... Ho veus? La verdadera felicitat és buidor. La sents?
