Cabreig monumental

Surto enfadada. Molt enfadada. El cabreig no disminueix amb el pas dels minuts, més aviat sembla que pren embranzida kilomètrica quan pujo al cotxe i pitjo l’accelerador. Arribo a casa. Em tanco. Adéu món. No en vull saber res de tu. M’assento al sofà. Però.. A veure... a veure... Què passa? Quin pensament hi ha aquí al darrere que em fot de tanta mala llet? Silenci. Passa per la meva ment a tota velocitat, fiiiuuuuuuu... Sembla un corredor professional digne del podí de fórmula 1 o un fugitiu de pel·lícula degudament finançada per Hollywood. Resulta complicat veure’l, perquè no és un pensament que s’aturi a conversar calmadament, no, no! És un d’aquells petits dimonis que el seu poder radica en que no el vegis, però no pot evitar que el sentis. Sabeu de què parlo? Seria més o menys així: sentir angoixa, neguit, aflicció... és un indicador que t’avisa que hi ha algun pensament erroni dins la teva ment. Per això, és important no fugir del sentir, perquè el sentir és com una alarma que t’avisa que dins el teu cap hi ha algun tipus de pensament o creença que t’està fent mal.

 

Així que em dedico a sentir el meu cabreig, intentant no culpar al subjecte que me l’ha provocat, perquè això de culpar als demés pel nostre estat emocional provoca que no ens dediquem a responsabilitzar-nos de nosaltres mateixos. Mai ens porta enlloc. Mai.

 

Em mantinc alerta per saber quin pensament meu hi ha al darrera d’aquest  empipament monumental i plaf! L’he caçat. Diu així: -si les coses no em surten bé, vol dir que hi ha alguna cosa que faig malament- Toma ya! Mira-te’l! I quina força que té el cabrón! Perquè intento girar-lo del revés  i és com intentar fer un pols amb el Schwarzenegger. No hi ha manera de doblegar-lo. El reconeixes tu també? L’has vist mai? És brutal, és un generador d’auto-culpa que dissipa automàticament la confiança envers un mateix. És un criminal en potència. És com aquell altre que vaig caçar fa poc, aquell que diu –si no em presten atenció, vol dir que no m’estimen- . És un jutge implacable. I el pitjor de tot, és la seva capacitat per passar desapercebut. No hi ha focus de televisió il·luminant-lo, ni càmeres digitals d’alta resolució fotografiant-lo, no hi ha res que el pugui desmuntar. Només tu. Només jo.

 

Estimat pensament retorçut, ara ja t’he identificat, sé que no puc lluitar contra tu, però confia en mi, t’agafaré desprevingut i encendré la llum.

Alfa & Omega

Amb tu no hi ha manera. Sempre fas emprenyar alguna part de la meva ment.

Si faig allò que vull fer, s’emprenya la part de mi que creu fermament que no ho hauria de fer (o a l'inversa).

Si faig el què crec que s’ha de fer, s’emprenya la part de mi que no vol fer-ho (o a l'inversa).

I després, em preguntes per què semblo enfadada.

El conflicte es fa evident, radica en una contraposició entre voluntat i creença. Xoquen frontalment i devasten el meu estat d’ànim.  Hi ha una part de mi que sentència la voluntat i una altra que empresona la creença. No s’entenen. Això diuen que és molt humà.  Sempre acabem igual, topant contra la humanitat. Per descobrir qui sóc, he d’entendre aquesta divisió entre el què vull i el què crec, aquesta separació que m’allunya de mi mateixa. Perquè jo no sóc ni allò que vull, ni allò que crec. Buf! Quin descans! Però em quedo sense identitat. A terra de ningú, o potser seria millor dir allò tan bonic i literari de: em trobo a terres estranyes.  Que sóc algú n’estic segura, malgrat tu de vegades hagis negat la meva presència, hi ha quelcom dins meu que sap de la meva existència.

De vegades m’enxampo a mi mateixa preocupada pel què pensaran els altres, pels seus judicis mentals sobre mi. Llavors inverteixo l’ordre i recordo que l’important és ocupar-me del què jo penso dels altres. Aquí hi ha l’arrel de la llibertat. T’ho imagines? Ho repeteixo, perquè és un punt clau. Imagina’t per un moment, algú que no es preocupi gens ni mica del pensament aliè, que només s’ocupa del seu propi pensament.  Aquesta és la nostra única responsabilitat. La resta de responsabilitats que t’has posa’t sobre les espatlles, ho sento, però he de dir que són falses.  Per això, mai t’han omplert. Per això, sempre has tingut la sensació de voler més i més. I sovint, no sabem ni el què volem.

Vigila molt com et defineixes, vigila molt tot allò que creus ser, vigila molt qui penses ser. Perquè si pot canviar, si en un moment donat pot desaparèixer, t’asseguro que també és fals. Tu ets qui ets, sense conceptes, sense arguments, sense interpretacions... Sense res. Tu ets qui ets. Jo quan vull recordar qui sóc de veritat, recordo una sensació, buido la ment de: -sóc estudiant de, sóc la filla de,  sóc habitant de, sóc la veïna de... -. Simplement em veig a mi mateixa amb set anys anant amb bicicleta o llençant-me damunt un camp de flors. Aquesta sensació sóc jo. I no la puc conceptualitzar, ni analitzar, ni tan sols la puc retenir, ni destruir. Per això, sé que aquesta sóc jo.

Hi ha qui diu que si estimes algú, vol dir que l’has percebut correctament, i per tant el coneixes, saps qui és. Si no estimes algú, vol dir que l’has percebut incorrectament, i per tant no el coneixes, no saps qui és. És fascinant. Són idees com aquestes les que ara se m’enganxen al cap i no deixen de donar tombs al teu voltant. Malgrat, em facis emprenyar, et conec. Et conec molt bé. I algun racó de la meva ment, ho sap, i és en aquest racó on s’hi castiguen injustament pensaments, precisament aquí és on et trobo. I és en aquest indret on m’adormo i em desperto, on començo i acabo, on m’esclavitzo i m’allibero, és aquí on distrec el temps esculpint a la paret el símbol d’alfa i omega, no fos cas que algun dia fessis cap al mateix racó i t’oblidessis que em coneixes.