Cabreig monumental

Surto enfadada. Molt enfadada. El cabreig no disminueix amb el pas dels minuts, més aviat sembla que pren embranzida kilomètrica quan pujo al cotxe i pitjo l’accelerador. Arribo a casa. Em tanco. Adéu món. No en vull saber res de tu. M’assento al sofà. Però.. A veure... a veure... Què passa? Quin pensament hi ha aquí al darrere que em fot de tanta mala llet? Silenci. Passa per la meva ment a tota velocitat, fiiiuuuuuuu... Sembla un corredor professional digne del podí de fórmula 1 o un fugitiu de pel·lícula degudament finançada per Hollywood. Resulta complicat veure’l, perquè no és un pensament que s’aturi a conversar calmadament, no, no! És un d’aquells petits dimonis que el seu poder radica en que no el vegis, però no pot evitar que el sentis. Sabeu de què parlo? Seria més o menys així: sentir angoixa, neguit, aflicció... és un indicador que t’avisa que hi ha algun pensament erroni dins la teva ment. Per això, és important no fugir del sentir, perquè el sentir és com una alarma que t’avisa que dins el teu cap hi ha algun tipus de pensament o creença que t’està fent mal.

 

Així que em dedico a sentir el meu cabreig, intentant no culpar al subjecte que me l’ha provocat, perquè això de culpar als demés pel nostre estat emocional provoca que no ens dediquem a responsabilitzar-nos de nosaltres mateixos. Mai ens porta enlloc. Mai.

 

Em mantinc alerta per saber quin pensament meu hi ha al darrera d’aquest  empipament monumental i plaf! L’he caçat. Diu així: -si les coses no em surten bé, vol dir que hi ha alguna cosa que faig malament- Toma ya! Mira-te’l! I quina força que té el cabrón! Perquè intento girar-lo del revés  i és com intentar fer un pols amb el Schwarzenegger. No hi ha manera de doblegar-lo. El reconeixes tu també? L’has vist mai? És brutal, és un generador d’auto-culpa que dissipa automàticament la confiança envers un mateix. És un criminal en potència. És com aquell altre que vaig caçar fa poc, aquell que diu –si no em presten atenció, vol dir que no m’estimen- . És un jutge implacable. I el pitjor de tot, és la seva capacitat per passar desapercebut. No hi ha focus de televisió il·luminant-lo, ni càmeres digitals d’alta resolució fotografiant-lo, no hi ha res que el pugui desmuntar. Només tu. Només jo.

 

Estimat pensament retorçut, ara ja t’he identificat, sé que no puc lluitar contra tu, però confia en mi, t’agafaré desprevingut i encendré la llum.

Alfa & Omega

Amb tu no hi ha manera. Sempre fas emprenyar alguna part de la meva ment.

Si faig allò que vull fer, s’emprenya la part de mi que creu fermament que no ho hauria de fer (o a l'inversa).

Si faig el què crec que s’ha de fer, s’emprenya la part de mi que no vol fer-ho (o a l'inversa).

I després, em preguntes per què semblo enfadada.

El conflicte es fa evident, radica en una contraposició entre voluntat i creença. Xoquen frontalment i devasten el meu estat d’ànim.  Hi ha una part de mi que sentència la voluntat i una altra que empresona la creença. No s’entenen. Això diuen que és molt humà.  Sempre acabem igual, topant contra la humanitat. Per descobrir qui sóc, he d’entendre aquesta divisió entre el què vull i el què crec, aquesta separació que m’allunya de mi mateixa. Perquè jo no sóc ni allò que vull, ni allò que crec. Buf! Quin descans! Però em quedo sense identitat. A terra de ningú, o potser seria millor dir allò tan bonic i literari de: em trobo a terres estranyes.  Que sóc algú n’estic segura, malgrat tu de vegades hagis negat la meva presència, hi ha quelcom dins meu que sap de la meva existència.

De vegades m’enxampo a mi mateixa preocupada pel què pensaran els altres, pels seus judicis mentals sobre mi. Llavors inverteixo l’ordre i recordo que l’important és ocupar-me del què jo penso dels altres. Aquí hi ha l’arrel de la llibertat. T’ho imagines? Ho repeteixo, perquè és un punt clau. Imagina’t per un moment, algú que no es preocupi gens ni mica del pensament aliè, que només s’ocupa del seu propi pensament.  Aquesta és la nostra única responsabilitat. La resta de responsabilitats que t’has posa’t sobre les espatlles, ho sento, però he de dir que són falses.  Per això, mai t’han omplert. Per això, sempre has tingut la sensació de voler més i més. I sovint, no sabem ni el què volem.

Vigila molt com et defineixes, vigila molt tot allò que creus ser, vigila molt qui penses ser. Perquè si pot canviar, si en un moment donat pot desaparèixer, t’asseguro que també és fals. Tu ets qui ets, sense conceptes, sense arguments, sense interpretacions... Sense res. Tu ets qui ets. Jo quan vull recordar qui sóc de veritat, recordo una sensació, buido la ment de: -sóc estudiant de, sóc la filla de,  sóc habitant de, sóc la veïna de... -. Simplement em veig a mi mateixa amb set anys anant amb bicicleta o llençant-me damunt un camp de flors. Aquesta sensació sóc jo. I no la puc conceptualitzar, ni analitzar, ni tan sols la puc retenir, ni destruir. Per això, sé que aquesta sóc jo.

Hi ha qui diu que si estimes algú, vol dir que l’has percebut correctament, i per tant el coneixes, saps qui és. Si no estimes algú, vol dir que l’has percebut incorrectament, i per tant no el coneixes, no saps qui és. És fascinant. Són idees com aquestes les que ara se m’enganxen al cap i no deixen de donar tombs al teu voltant. Malgrat, em facis emprenyar, et conec. Et conec molt bé. I algun racó de la meva ment, ho sap, i és en aquest racó on s’hi castiguen injustament pensaments, precisament aquí és on et trobo. I és en aquest indret on m’adormo i em desperto, on començo i acabo, on m’esclavitzo i m’allibero, és aquí on distrec el temps esculpint a la paret el símbol d’alfa i omega, no fos cas que algun dia fessis cap al mateix racó i t’oblidessis que em coneixes.

Senyal d'amor

Alguna idea ha de ser transformada. Em quedo quieta, talment com una il·lustració de Benjamin Lacome, esperant que mil papallones m’ensenyin com es fa. M’agraden les il·lustracions de Lacome, m’agrada com retrata la dona, no sabria dir per què, suposo que el seu estil un pèl obscur em fa sentir que disposa d’una sensibilitat que s’aproxima vertiginosament a la meva pròpia ombra.

L’altre dia llegia un llibre, on deia que tots tenim el neguit interior de descobrir el secret de la vida des de petits,  i que hem d’aprendre a resoldre l’impuls d’aquest misteri sense desballestar a l’altre, que sinó es veu que tractem l’altre com si fos un llangardaix, i fem allò que fan els infants amb els llangardaixos, cruelment els obren la panxa per fer un estudi de la seva anatomia. Heu vist mai com els nens fan la dissecció d’un insecte o un petit rèptil? No és perquè siguin ‘dolents’ de naturalesa. L’únic que volen és descobrir el misteri de la vida. Quan ens fem adults ja no ho fem amb els llangardaixos, però és fàcil que tinguem la temptació de fer-ho mitjançant la connexió emocional amb l’altre. I “qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra”, però la vida en essència és una possibilitat, i és probable que ens doni la possibilitat d’aprendre. Així que poc a poc anem comprenent que el fet d’esquarterar a l’altre, no és el camí per esbrinar el secret, amb una mica de sort esbrinem que el secret radica en l’amor envers l’altre, per tant, no és res que precisem manllevar de l’altre, és un rumor que batega dins nostre.

Em sembla que això ja ho vas aprendre fa molt de temps, així que procedeixo a parlar sense més, i et confesso que crec en el sofriment. Per un moment, imagino que deu estar pensant el cambrer sobre la nostra conversa. Sempre m’ha divertit la reacció dels estranys. Suposo que em fan gràcia les meves reaccions estranyes, perquè he d’admetre que no acostumo a dir aquesta classe de coses a qualsevol. Tu em felicites amb un somriure, com si acabés de dir quelcom que entens a la perfecció i comparteixes profundament.  És un alleugeriment poder dir això a algú i que aquest algú simplement t’abraci amb la mirada, com si parlés una part de sí mateix, que precisa ser escoltada i compresa, abans de poder ser alliberada. Després de dos minuts de conversa, miro de reüll al cambrer no sigui que estigui trucant a la policia. Ja que hi som i el cambrer sembla estar ocupat servint als clients, aprofito per dir-te que tinc una veu crítica al cap, que sempre m’està sentenciant i que a voltes estic enfadada, molt enfadada amb la vida. Tu em dius que qualsevol enuig prové d’un judici inconscient envers els altres, envers jo mateixa o envers la vida. I m’assegures que tots aquests judicis són falses creences. Intento no posar-me a plorar, perquè llavors el cambrer definitivament trucarà a l’agència espacial secreta, com bonament puc, et dic que em sento esgotada de tanta falsedat que hi ha al meu cap, però que estic profundament agraïda d’haver-ho vist. Tu em dius que la gratitud és real i somrius amablement.

Només sé que de sobte, m’agafen ganes de dir a tothom les meves creences per després desmuntar-les i transformar-les en una sensatesa, m’agafen ganes de dir:

´Si no et preocupes per mi, senyal que no m’estimes. Si no pateixes per mi, senyal que no m’estimes.´ Si és així, per favor, no em donis senyals d’amor. No vull que pateixis. -Per què?- Quines preguntes que fas! Perquè t’estimo! Si és que... cau de calaix, no ho veus?
És una senyal d'amor.

El privilegi del dubte

Confesso que m’agrada portar les coses a l’extrem perquè la subtilesa em confon i em fa inconscient. Així que dramatitzo i exagero, allibero pensaments i veig el joc ocult que s’amaga rere d’ells. M’atorgo el privilegi del dubte. Sovint pensem que el dubte és quelcom tortuós però, de vegades, el dubte pot convertir-se en la clau de la salvació. Si allò que penso em fa mal, poso allò que penso en dubte. D’alguna manera sento que estic qüestionant al mal, poso en dubte al mal.

No es tracta d’una estratègia per deixar de pensar, només em plantejo fins a quin punt jo tinc la capacitat de judicar veritat als meus pensaments. I això significa que poso en dubte tots els meus judicis sobre una persona o situació, perquè m’he adonat que una cosa que em fa molt mal és el judici. I si vull posar en quarantena el mal, he de posar en quarantena el judici, van de mà.

Crec que quan parlem de la ‘ment en blanc’, no és tant una ment sense pensaments (som humans, i ja sabem que això és quasi una utopia), és una ment sense judicis, o més ben dit, sense creure gaire els pensaments judicials.

I com sé si això em funciona? Fàcil. Perquè aquest dubte em calma, m’allibera de l’arrogància pensada i em porta envers la humilitat de saber-me ignorant. Uf! Quin descans. Sóc ignorant. Menos mal! (mai més ben dit, perquè el nivell de mal disminueix)

No sé per què passa això o allò a la vida, no sé per què aquesta persona és així o aixà, no sé si aquesta situació és bona o dolenta. No ho sé. Creia tenir la capacitat de saber-ho, creia tenir la capacitat de jutjar-ho, creia tenir la capacitat de valorar-ho, i entre tant creure em perdia la possibilitat d’abraçar-ho; em perdia l’única capacitat lliure de judicis i valoracions, em perdia la capacitat d’estimar-ho.

Així que em situo davant per davant de la derrota, ja sé perdre, i qüestiono fins a quin punt és real aquesta fugida d’un exercit vençut si la capacitat d’estimar sempre està disponible, sempre. Impressionant fer-se conscient d’això. Anar a les catacumbes de l’ànima i descobrir que just rere d’elles s’hi amaga la sortida del tribunal que ens empresona. M’apassiona la naturalesa humana, perquè tenim la capacitat de prendre aquesta decisió: anar envers l’impensable.  Estimar l’impensable.

Confiança

Primerament dir, que ja sé que últimament sempre parlo de la confiança, però ara mateix estic en aquest camí, quan estigui al camí “Dior” o “Adidas”, ja us parlaré de les virtuts dubtoses d’un luxe que de moment no tinc cap neguit per perseguir.

Un dia t’adones que no confies amb la vida, però això diuen que és ben ‘normal’. Així que no he de patir per sofrir una patologia neuròtica greu, o si més no, aquesta patologia està ben estesa. La gran majoria desconfiem. Conscient, o més sovint inconscientment, tenim el temor que la vida en qualsevol moment ens farà mal. Per això busquem sempre la seguretat econòmica, amorosa i social, perquè la ‘seguretat’ és una forma de fer callar la desconfiança que li tenim a la vida. Per això ens desgastem per tenir prestigi laboral, social, relacional, moral, econòmic, cultural...

Quasi tothom et dirà que confia amb la vida, però de tant en tant els veuràs ben cap ficats per mantenir la feina, per establir bones relacions, per estalviar... I a la que es despistin et diran allò de “val la pena”, com si la vida tingués un preu i pretengués que li paguis amb ‘pena’ quelcom.  O els veuràs fent un discurs sobre “on anirem a parar?! Tal com estan les coses!”, això sí! ells t’asseguren confiar amb la vida, eh? Només faltaria! ells són persones positives, amb allò del pensament positiu i la capacitat de crear amb la ment, així que quasi et poden assegurar que si s’assenten al sofà de casa i pensen amb granotes, acabaran essent Déus que creen granotes, “a imatge i semblança”; és clar! No et parlaran mai de la ràbia i la por que senten (perquè són persones amb pensament positiu, home! Això es veu que ni els passa pel cap!) però si les observes detingudament veuràs com el seu dolor sorgeix com un dictador, que els aporta autoritat sobre tot el món. Neguen la ràbia i la por, i aquesta negació els consumeix. Ens consumeix a tots.

A mi també em resulta ben curiosa la persona que assegura confiar amb la vida, i després et parla d’un seguit de productes màgics que prometen evitar la malaltia. Herbes de tot tipus i colors. Són persones que no suporten el component de descontrol que té la vida en essència, per això necessiten protegir-se d’aquest descontrol mitjançant herbes o aliments que es veu que els protegeixen del mal. I ni et passi pel cap desmuntar-los-hi aquesta creença, perquè llavors els deixes amb pilotes davant la seva pròpia por, ben amagada i ben rebutjada. I no dic, que sigui dolent prendre herbes o menjar sa, només dic que és ben dubtosa aquesta ‘confiança’ que precisa ser controlada. Ens resulta insuportable que hi hagi quelcom en la vida que no és pugui controlar. Pam! Si som honestos, tornem a veure que no confiem.  

També hi ha persones que asseguren tenir tant alt nivell de confiança que no els fa por ni la mort. Ja tenim els herois de la pel.lícula. Aquestes persones et diran que la mort és irrellevant i inclús poden arribar a afirmar que estaràs millor a l’altre món. Però, resulta curiós que quan es despisten i vas passejant amb elles pel carrer,  de sobte no suporten veure un gat mort al mig de l’asfalt. Allà està la mort, i s’esgarrifen histèrics, tancant els ulls tan fortament com poden. No dic que s’hagi de ser macabra i anar en busca de gats morts, només dic que si per casualitat te’n trobes un, no sé fins a quin punt, em produeixen consol aquestes persones que diuen estar en pau amb la mort i es senten profundament molestes davant la imatge d’un animal mort. Em dóna la sensació que en el fons tenen un pànic absolut a la mort, tenen tanta por que ni tal sols volen mirar la seva por. I allà està el gat mort, donant-los-hi l’oportunitat de ser honestes i veure que no confien. No confiem.

Primer pas per aprendre a confiar: ser honestos. Mirar la nostra desconfiança, observar com sorgeix a la superfície. Ser conscients que no confiem. No passa res, és ‘normal’, ja he dit que no és cap patologia, o si més no, repeteixo que està ben estesa.

De totes les persones que he conegut i conec no en sabria dir més d’una o com a molt dos que tingui un cert nivell de confiança.  I és curiós perquè no són persones que et parlin del pensament positiu ni t’enlluernin amb creences màgiques preventives o curatives. Són les persones que et mostren la seva por i la seva ràbia davant una experiència. No porten una màscara, i això us asseguro que es percep de seguida. Quan les sents parlar, hi ha quelcom de veritat que t’arriba al cor, que traspassa les falses capes de confiança que has posa’t dins teu per no sentir la por, i que miraculosament, no sé com, la seva veu desfà les barreres. No sabria explicar-ho, però no ets tu qui escolta, hi ha quelcom dins teu que batega i sap escoltar la veritat, només em surt expressar-ho de forma poètica, només em surt dir que l’ànima es desperta. Llavors la confiança és estranya, t’adones que mai l’havies coneguda, i que aquella persona que tens al davant te l’acaba de presentar d’una forma que mai hauries imaginat. Tu havies imaginat que la confiança arribaria repleta d’artificis i edulcorants. Però no ha estat així, aquella persona, t’ha agafat de la mà i t’ha endinsat dins un camí on hi has trobat la ràbia, la por, la tristesa, la culpa... la veritat passa per tot això. I de sobte t’adones que la confiança no tanca els ulls davant tot això. Per tant, si vols arribar a confiar, no pots tancar els ulls. Has d’aprendre a mirar. I un dia, quasi sense esperar-ho, et trobes ajupida mirant sota el teu propi llit, busques aquell monstre que t’amenaça cada nit des del segle passat, l’invites a sortir i quasi que l’invites a viure a la saleta d’estar, li expliques que hi tens aire acondicionat i que segurament hi estarà molt millor, li dius que tu ara, no saps massa per què, vols ser una bona amfitriona per a ell. Llavors, i només llavors, t’adones de la teva immensa capacitat d’estimar, i no saps com, però necessites donar les gràcies a qui t’ha parlat des de la veritat, i allí, dins la veritat has trobat una confiança que poc a poc comences a conèixer, una confiança que es fa amiga fins i tot dels monstres. És una bona amiga. La millor. No rebutja res, no malmet res, ho accepta tot, ho abraça tot, fins i tot allò que et semblava impensable arribar abraçar. I et reconcilies amb tot, amb la vida, amb els homes i amb Déu. I és important, molt important recalcar, que la reconciliació no ve donada perquè el monstre de sota el llit hagi marxat, ve donada perquè l’has acollit, has deixat que arribes al teu cor i el teu cor sap estimar-ho tot.

De vegades sembla que no et conegui

Just en el moment que tu parlaves de l’amor, jo vaig sentir gel dins meu. Era el pitjor moment per sentir fred. No volia sentir-lo. Com pot ser? Que tu estiguis invitant-me a sentir l’amor i jo senti glaçons al cor?  No acceptava el meu gel intern, el rebutjava, pensava que era incorrecte, jo que sempre dic que s’ha de fluir, bla, bla, bla... de sobte, sentia un bloc de gel dins meu que no sabia d’on carai sortia.  Hi ha qui diu que quan rebutgem el què sentim, estem rebutjant-nos a nosaltres mateixos. Doncs sí! Em rebutjava. Vaig obrir el cas, vaig assentar els testimonis, vaig cridar a declarar el fiscal i vaig dictar sentència: aquell gel era un assassí malvat. El vaig condemnar. I així, em condemnava a mi mateixa.

Però, estava davant un sisè sentit, aquell sentit que em fa pànic, perquè resulta que pot veure més enllà de mi mateixa. Sento que tens la capacitat de veure que s’hi amaga rere la meva màscara. Una màscara que he fabricat perquè ningú percebi el gel. La teva mirada em va fulminar. Tenia por que vinguessis amb una escarxa a enderrocar el meu gel, que fossis un defensor de la pena de mort. En el fons, tenia por que fessis allò que jo m’estava fent a mi mateixa. De vegades, sembla que no et conegui. Contra tot pronòstic, tu vas dictaminar l’acceptació del gel com una forma de vida meravellosa; de sobte tu acceptaves allò de mi que jo rebutjava. Em vaig enfadar amb tu perquè vas abraçar el meu gel. I a sobre, vas tenir la gosadia d’invitar-me a passejar per l’antàrtica, sentint la vida que bull dins seu. Com t’atreveixes?

De fet, molt sincerament, ja no estic enfadada, no saps com necessitava aquesta abraçada, ara només sento una profunda gratitud. Amb tu, totes les històries acaben igual. Com podia dubtar-ho? Repeteixo: de vegades sembla que no et conegui. Faig veure que no et conec, perquè em fa por conèixer-te. Disculpa. Perdona. Ho sento: Gràcies. Eternament, gràcies.

La vida ho sap

Les margarites tenien pugó. Ja feia uns dies que les observava preocupada. El veí, molt amablement va venir a fumigar-les, però no va servir de res, les margarites continuaven insípides, no florien, i les fulles estaven totes recobertes d’una pols blanca que les esmorteïa.  No lluïen, però no semblava que els afectés la situació. Continuaven exposades a la terra, al sol i a l’aigua. Pacients, discretes i confiades. Per mi era inquietant, perquè elles representen el meu interior, i ara les margarites tenien un seriós problema. No florien. Jo desconfiava, considerava la situació catastròfica, però elles no, elles continuaven plantades, acceptant la pugó, vivint-la.

Bé, que no ‘cundi’ el pànic. Comencem. No confio. Llavors, resulta inevitable, apareix el símptoma d’alerta: la tristesa. Diuen que la tristesa és la primera capa que s’ha de travessar per arribar al cor. D’acord, primera capa identificada. Però, aquí no s’acaba, es veu que hem posat moltes capes per protegir el nostre cor i ara resulta que no podem arribar-hi ni nosaltres mateixos. Les capes són: tristesa, ràbia, por, i per últim, culpa. Si estàs lliure de tot això, no fa falta que perdis els temps, no continuïs llegint.

Vaig llegir en algun lloc, que quan estàs trista, t’has de preguntar: -què em fa ràbia?- M’ho vaig preguntar i de seguida, vaig trobar la resposta. Estava a la segona capa. Enrabiada. El pas següent resulta evident. Quan ja has detectat què t’enrabia, t’has de preguntar: -què em fa por?- Això, em va costar una mica més. Les pors són més profundes i ja comencen a tenir certa capacitat per jugar a cuit i amagar. Però, la vida, sempre contesta. Hi ha qui diu que la resposta és tan gran, que de vegades ni tan sols la veiem. A la fi, vaig descobrir quina por havia sota aquella ràbia. Era una por que albergava dins la meva pròpia obscuritat, com que sempre l’havia mantinguda dins la foscor, no podia veure-la.  Per això, és important atrevir-nos a mirar la nostra obscuritat. Ja tenia la por identificada.

Pas següent. No! Encara no s’ha acabat! a no ser que vulguis quedar-te tota la vida dins la por. Jo tenia clar que no volia. Una vegada has identificat què et fa por, arriba la gran pregunta, la capa més profunda i amagada: -De què em sento culpable?- Uix! Aquesta sí que costa de veure, perquè es troba dins la profunditat de la nostra inconsciència. –De què em sento culpable?- Per més tombs que hi donava, no en treia l’entrellat. No en tenia ni idea. Quina era la culpa que s’amagava rere aquella por? Si no fos perquè alguna part de mi, confiava plenament en el procés, m’haguessin agafat ganes de protegir-me, i dir l’excusa perfecta que tots tenim: -no em sento culpable de res- I fugir, deixar estar el tema, però alguna cosa de dins meu, em tibava.

Com que jo no ho sabia, vaig preguntar-li a la meva vida, a veure si ella podia mostrar-me quina era la culpa que mantenia en el soterrani de la meva consciència. I sí! La vida va contestar, i de quina manera! Aprenc a través d’experiències extremes, i així va arribar la resposta. Al principi, em vaig desbordar, resultava insuportable, adonar-me que la meva culpa interna era no saber estimar. Hagués engegat a la vida a pastar fang, podia acceptar qualsevol resposta, menys aquesta. La culpa era horrible i de sobte emergia a la meva consciència. No m’estranya que l’amaguem. No us enganyaré, és dolorós. Però, ja no podia tirar enrere, ja no tenia sentit. Així, que em vaig dedicar a viure aquella sensació tan desagradable. I les margarites del balcó, continuaven tenint pugó. I jo no deixava de pensar que representaven el meu interior. El veí va tornar a fumigar-les, però res, les margarites no responien. Continuaven esmortides. Tenia temptacions de fugir d’aquella culpa, però d’alguna manera sentia que aquest argument de ‘no saber estimar als altres’ no era la culpa original. Al final, vaig descobrir que en realitat, la culpa naixia del fet de no saber-me estimar a mi mateixa. I pam! Es va fer la llum. Aquesta era la mare dels ous! La culpa original, aquella que esdevé la resta de culpabilitats, de no arribar a l’hora, de no poder ajudar-te, de no fer un bon treball, de tenir que justificar-me perquè no puc o no vull fer tal o qual cosa, etc. Totes les formes de culpa que et puguis arribar a imaginar. No sé quina forma adopta la culpa en tu, diuen que cadascú de nosaltres ha de trobar la forma concreta com es manifesta. El fet, és que jo vaig descobrir que la culpa original eradicava en el fet de no estimar-me a mi mateixa. Ja la tenia, l’havia descoberta.

Ara tornem a la metàfora que la vida m’ha donat per parlar de mi mateixa, sense necessitat d’exposar els fets: les margarites. Sí, són una metàfora. La vida fa regals, i ens ajuda a expressar les coses d’una forma calmada.

 Anant a comprar el pa, em vaig trobar a la veïna, i em va aconsellar que netegés les margarites, ben netejades amb molta aigua i amb la mà els hi tragués els bitxets. A la tarda, ja em teniu a mi amb les mans ben brutes de pugó, fulla a fulla, una a una, pacientment les netejava. Al principi em feia una mica d’angúnia pensar que tenia les mans plenes de paràsits, però a poc a poc, em van passar totes les manies, i només sentia el plaer d’acariciar les margarites. Eren importants. No sabria explicar-ho, però en aquell moment estava convençuda que sanaven, o potser era jo qui sanava amb elles. Em temo que l’ordre dels factors no altera el producte. Les vaig deixar completament netes. Tres dies després, floria la primera margarita de l’estiu.

No em pregunteu com es fa per estimar-se a una mateixa, encara no en sé, només sé que és quelcom molt similar a cuidar delicadament les margarites amb les pròpies mans. Sentia el meu cor. I ja no importa, el què passi a partir d’ara, si tornen a tenir pugó o no, perquè estem unides dins una mateixa ànima. I per això la vida permet la pugó, perquè ho sap. Per això, la vida ens permet la tristesa, la ràbia, la por i la culpa, perquè sap què darrere de totes elles, amaguem el nostre cor. Per això, la vida em va permetre estar trista perquè les margarites tenien pugó, em va permetre estar enrabiada perquè no podia salvar-les, em va permetre tenir por a la soledat i em va permetre sentir-me culpable per no saber-les estimar, perquè en el fons, la vida sap perfectament que l’amor existeix dins meu.  I m’ho farà saber les vegades que facin falta, i no escatimarà amb recursos. T’ho asseguro. Farà el què convingui, perquè tu també ho vegis.

 

 

 

Heu vist les margarites? No hem direu que no estan precioses? :o)

Tristesa: és igual que no ho entenguis.

Dia gris i plujós, l’hivern envaeix la primavera. Vaig a buscar el pa, i per aquesta tendència cada vegada més clara que tinc de parlar del sentir, li comento a la dependenta que aquest temps m’entristeix, em sento una mica  més acompanyada quan ella em confessa que també. Deu ser algo normal, no m’hi hauria de capficar. Connecto amb la teva impermeabilitat, els pensaments negatius se m’escapen, s’alliberen, no deixo de pensar que tu mai et mulles amb res i m’enfado amb tu, perquè jo sempre em deixo el paraigües i acabo amb les sabates xopes. No és culpa teva que jo sempre oblidi protegir-me. Ara em culpo a mi. Més pensaments negatius. I diuen que la ment té poder. S’equivoquen. Per més que pensi en el sol, avui no apareixerà. És una insensatesa creure que tinc el poder de fer sortir el sol. El cel clama consciència. La terra precisa aigua, no puc ser tan egoista. La ment només té un poder: la consciència. El fer-me conscient que estic trista i deixar la meva tristesa en pau, que flueixi tranquil·la, que regui la meva terra interior i esperar que torni l’alegria. D’això se’n diu esperança. D’això se’n diu pau. Aquest és el poder que s’amaga sota terra i fa créixer les arrels. Llavors, miro al cel que anuncia més i més pluja i li agraeixo la tristesa. Si el cel no amaga la pluja, jo tampoc tinc perquè amagar la meva tristesa. Estic cansada de cels pintats amb un blau artificial, d’aparadors de vida; ara només vull cels verdaders, cels reals, que m’ensenyin com es fa això de ser ell mateix, sense màscares, sense complexes, si m'uneixo a ell, acceptaré les lleis naturals de la terra. Plou. I m’és igual que no ho entenguis, perquè jo tampoc ho entenc. No s’ha d’entendre, s’ha de sentir i punt.

Em declaro amant dels cocodrils

Tu persegueixes el triomf, jo ambiciono la rendició,

tu trenques miralls, jo tiro parets a terra,

tu busques a les afores, jo em perdo al centre,

tu emmascares aventures, jo anhelo pau,

tu desitges i estimes, jo estimo i desitjo,

a tu t’entristeix la soledat, a mi em fereix l’absència.

En el fons no som tan diferents, però a tu t’incomoda el silenci i a mi m’espanta no poder abraça’l.

 

Mai a la vida guardaria rancor a un cocodril per ser una amenaça, entendria que és un cocodril i no pot ser altra cosa per mi, llavors... Per què no entenc que tu no pots ser una altra cosa? Perquè no ets un cocodril i m’entesto en veure’t humà. Lamento tenir tantes expectatives damunt teu. En una altra vida hauries d’intentar ser un cocodril, així jo no hauré de tenir-te rancor. Ja veus... és més fàcil perdonar als rèptils que als humans. La seva naturalesa salvatge els empara de culpa. Potser m’hauria de plantejar seriosament considerar-te un cocodril, no t’ho prenguis malament, així em resulta més senzill perdonar-te, perquè no entro a voler entendre el teu comportament, l’accepto i punt. A partir d’ara em declaro una amant dels cocodrils.

Quin lapsus!

Em vaig començar a sentir identificada amb una margarita quan vaig escoltar el conte d’una margarita que es dedicava a simular que era una rosella, i tanta simulació li va causar una crisi d’identitat, un dia va sentir que alguna cosa no quadrava i es preguntava què li passava i era tan simple com descobrir que en realitat era blanca, que no havia de fer res, simplement havia de ser. Punt.

Des de llavors m’encanta el símbol de la margarita, representa l’acceptació de ser. Punt.

Un dia la veïna de casa em va ensenyar les seves margarites i davant el meu entusiasme, que no vaig dissimular, l’endemà la veïna em regalava un test replet de margarites blanques. Des de llavors llueixen al meu balcó, blanques,  autèntiques, confiades, recordant-me cada dia un conte essencial.

Avui, em dic -vaig a tornar a escoltar aquella cançó de l’Alejandro Sanz- i deu ser perquè encara estic mig adormida que poso al buscador del youtube: “Alenjandro Sanz margarita” Ups! Què faig? La cançó es deia: nena! Quin lapsus, mare meva! Quin lapsus!

A veure quin dia...

Al principi em consideraves una sirena, si t’haguessis aproximat més a mi haguessis comprovat des d’un bon inici que no tenia la virtut del cant celestial i màgic d’aquest ésser fantàstic.  Però tu m’imaginaves navegant en les profunditats del medi marítim,  fins que un dia vas veure com patalejava i et va quedar clar que tenia cames.

 

Després em vas considerar una nimfa, pensaves que m’amagava entre arbres i matolls, que tenia el do de la immortalitat i que ajudava als Déus abandonats i antics a protegir la seva morada. Fins que un dia vas descobrir que cometia errors i et va quedar clar que tenia defectes.

 

Llavors, va arribar l’època que m’identificaves amb una princesa abandonada i desprotegida, que esperava la vinguda d’un cavaller vestit amb armadures que la salvés d’ella mateixa. Fins que un dia te’n vas adonar que la vida de vegades escriu contra-contes, i et va quedar clar que  els papers es poden invertir en qualsevol moment.

 

I quasi sense voler-ho vas passar a pensar que era un àngel, que habitava al cel i tenia la capacitat de protegir-te del mal. Fins que un dia em vas veure caure i et va quedar clar que no tenia ales.

 

Resulta evident el pronòstic següent: et vas dedicar a creure que era un diable, que perseguia la teva caiguda i et volia arrastrar al pecat per sentenciar-te a la vida infernal. Fins que un dia vas prendre consciència que per molt que marxessis corrents davant la meva presència, ‘cames ajudeu-me’, davant la meva absència el teu mal continuava latent.

 

Tot seguit van arribar els dies que em consideraves un fantasma, que arrastrava cadenes i es dedicava a encendre i apagar llums per comunicar-se amb tu des del més enllà. Fins que un dia vas ensopegar amb mi i et vas plantejar la possibilitat que estès feta de carn i ossos.

 

Al final vas començar a pensar que formava part del vent, que mai podries saber on habitava, d’on venia i on anava. Fins que un dia de turmenta vas veure que no marxava amb ella, que era al revés, quan deixava de bufar el vent, llavors se m’emportava.

A veure quin dia et queda clar que simplement sóc una dona, res més, a veure quin dia fas front a la realitat i et plantes davant meu amb els ulls oberts i l’ànima desperta. A veure quin dia em tractes com a tal, a veure quin dia em comporto com a tal.

indemnització improcedent

Veig les teves pors, són antigues conegudes meves, els presento els meus respectes, els agraeixo la informació que em donen i les acomiado, els pago directament la indemnització improcedent per evitar els esgotadors tràmits d’un judici, que com diu un advocat amic –de vegades, més val un mal pacte inicial, que un bon judici final-

Això és el mateix que ens passarà a nosaltres

La nineta (gata de color de negre perquè veieu que no sóc supersticiosa) estava dormint a la falda del Xavi, i em diu:
- La nineta, estava dormint profundament, devia somiar perquè es movia inquieta-
Jo li pregunto: - I no l’has despertada?-
Ell em contesta: -No, era  només un somni, quan s’ha despertat ja s’ha tranquil·litzat-
Em surt de dins, sense pensar i dic: -això és el mateix que ens passarà a nosaltres-
S’estranya i em pregunta: -com?-
Repeteixo: -Això és el mateix que ens passarà a nosaltres, quan despertem-
Somric i me’n vaig a fer el sopar.

Fent el sopar m’imagino que estem dormint a la falda d’algú molt més intel·ligent que nosaltres, que està despert i que sap perfectament que estem ‘a salvo’, que ja estem salvats, i per això aquest algú no fa res per salvar-nos, quin sentit té fer alguna cosa si aquest algú ja sap que en realitat estem totalment protegits dormint a la seva falda? Despertarem i ens adonarem on som en realitat. Això és el que ens passarà a nosaltres. Entendrem al poeta “la vida es sueño, y los sueños, sueños son...”
Potser l’única diferència entre nosaltres i els grans profetes d’aquest món és que ells ho sabien, ells intuïen o fins i tot potser sabien que estaven dins un somni, potser recordaven d’on venien, i potser encara més! potser recordaven on estaven en realitat. Eren conscients de la realitat. Potser l’única diferència entre nosaltres i ells, és aquesta. I és clar, resulta evident, que aquells que creuen fermament en el seu somni, considerin una amenaça a aquells que saben que el seu somni no és real, i que han vingut a despertar una mica al món. I com diu el Sergi Torres “qui et vulgui ajudar de veritat; el voldràs matar” I ja està tot dit, oi?

Gira’t un segon i digue’ls: -no hi ha bogeria més sensata que aquesta-

Ara sé que és el moment d’escriure’t. Porto tota una vida intentant comunicar-me amb tu, sentia la teva por des de l’altra banda del riu, hi havia un exercit de soldats disposats a donar la vida per defensar la teva pàtria, no podia fer altra cosa que enviar-te senyals de fum des de l’altra banda del riu. Recordes? Recordes les vegades que et vaig enviar senyals de fum? Sí, dona! Aquell dia que vas sentir la certesa que podies, aquell instant que vas sentir la gratitud, aquell moment que vas obrir la llum. Recordes? Recordes quan vas caure i alguna cosa et va empènyer a riure’t de tu mateixa? Era un símbol meu, era una senyal de fum.

 

Estic molt content de poder comunicar-me amb tu d’una forma més propera, estava disposat a esperar el temps que fes falta, des del primer moment que vas aterrar a aquest món t’he enviat invitacions perquè vinguessis a aquesta banda del riu, les recordes? Recordes les meves invitacions? T’he les enviava cada matí al despertar, cada tarda al caure el vespre, cada nit al dormir. I tu sempre les has ignorat, no passa res, no podies fer altra cosa. Ho entenc. De fet, jo ho entenc molt millor que tu. I per això mai et culparé. Ets tu qui t’has estat culpant tot aquest temps i ja comences a estar preparada per entendre que no serveix de res. Què no t’has culpat? Que et penses que feies quan culpaves a un altre? Quan sentenciaves a un altre? T’estaves sentenciant a tu mateixa, i jo cremava llenya a l’altra banda del riu perquè poguessis veure escrit al mateix cel la paraula innocència. Però, no miraves al cel, estaves massa ocupada intentant arreglar el món. Per fi, has comprés que no fa falta. Que no has vingut per això.

 

No et pots imaginar l’alegria que vaig sentir quan vas fer fora al capità del teu exercit, aquí a l’altra banda del riu, vam fer una festa en honor teu, vam obrir ampolles del millor cava, vam brindar i ens vam abraçar replets de joia. Vas escoltar els nostres aplaudiments, oi? No pot ser que no els escoltessis? Eren ensordidors, tots els teus soldats van tenir que tapar-se les orelles. Sí, dona, sí! Sí que els vas sentir! era aquella sensació estranya que et va envair i per primera vegada a la vida senties que estaves al camí correcte. Vam acollir el teu capità, li vam donar de menjar i beure, està profundament agraït que el fessis fora, l’hauries de veure ara, està totalment transformat, sembla talment un altre. Quan el tornis a veure el faràs rei de cors, ja veuràs. Ha canviat totes les armes de foc, per vestidures d’amor.

 

I jo ara, et volia dir, que si sents que ja estàs preparada, te’l retorno. No canviarà res de la teva vida, això ja ho saps, si no sabessis això no t’estaria oferint que tornés a tu. Només canviarà l’important, només canviarà la teva manera de pensar. No canviarà res extern, no et tocarà la loteria ni res semblant, el canvi serà intern. Has de ser conscient del que significa aquest canvi intern, s’acabarà la teva bogeria. Ja no estaràs boja, però és molt possible que quan en realitat ja no estiguis boja, llavors el món te’n consideri. Aquest món és irònic! El món considera que tots els que estem a l’altra banda del riu som bojos. A aquestes alçades ja saps que realment els bojos són ells, no et pots ni imaginar l’alegria que vam sentir aquí, quan per fi vas descobrir que la bogeria real era quan tenies pensaments que tancaven el teu cor, quan confiaves el control a aquell capità que tot ho atacava. Però ja no et preocupis per ell, si estàs preparada, te’l retornarem i ara el capità tot ho abraçarà.  Aquí no hi ha res que no puguem ensenyar. Frisem al pensar que aviat te’l podrem retornar. No et pots ni imaginar com d’orgullosos estem aquí de tu. No tens ni idea fins a quin punt ets estimada. Si per un sol segon en tinguessis consciència... Amb només un segon... Però no hi ha pressa, ja saps que som pacients, que tenim l’eternitat per endavant. Agafa el temps que necessitis. El final ja està escrit, i ho saps, va! No et facis la ingènua, que ho saps! I saps que no t’ho puc explicar amb paraules.

 

A les nits mentre dormies hem netejat tota la brutícia que vas tirar al riu, recordes aquella remor que semblava preguntar-te: -Et fa feliç això?- Aquella remor era jo. Però, no et preocupis jo puc netejar-ho tot, i sí! Certament! em dedico a rentar cervells, i quan sóc jo qui neteja, a aquestes alçades ja saps, que en realitat el que es neteja és el cor. Estic tan content que ho hagis aprés, no t’ho pots ni imaginar. No et pots imaginar com de contents netegem els rius. Si t’atreveixes a demanar als teus soldats que et deixin passar i aproximar-t’hi, el veuràs. Està preciós, l’aigua llueix cristal·lina, quan arribis a la seva vora mira’t dins el reflex, el reflex que veuràs en aquest riu, és qui ets tu en realitat. No t’espantis, no et pots ni imaginar la bellesa que hi veuràs. I quan et miris, ens veuràs a nosaltres, ens sentiràs perquè veuràs que formem part de tu i llavors, ja mai més podràs atacar ningú, perquè sabràs que si algun dia va a la vora del riu i s’agenolla a mirar-se veurà exactament el mateix que tu. Estàs preparada? Entenc que tremolis, jo també vaig tremolar al seu dia. Aquesta és la gran por de la humanitat, i també el seu gran desig; i ja saps que les grans pors i els grans desitjos estan relacionats. Sempre has tingut al cap aquella frase que et vaig enviar de Milan Kundera, aquella que deia “el vertigen, és el desig de caure” Sempre l’has recordat, jo m’he encarregat que la recordessis, perquè sabia que en algun moment entendries que has de fer el salt, has de saltar al buit, i sí! Aquest és el salt que t’espera, del terrat on hi ha tots els teus soldats, al jardí on hi sóc jo. Del cap, al cor. Sí, aquest és el gran salt. Aquest és el desig de caure. Ho entens, ara? Entens ara per què sempre has buscat caure? Entens ara per què sempre t’has perdut quan negaves aquest desig? Ho entens?  El veritable valor només radica en fer aquest salt. La resta són valors inútils. I estàs cridada a fer-lo. Ho saps. Ho saps perfectament. Tinguis en compte, que els teus sodats et diran que estàs boja, no passa res, travessa la bogeria, abans de saltar gira’t un segon i digue’ls: -no hi ha bogeria més sensata que aquesta- I plaf! Salta, ves directa al riu, sense pensar-t’ho ni un segon.

 

-Qui sóc?- Haha! M’agafen ganes de fer-te broma i dir-te que és de mala educació fer preguntes quan ja saps la resposta.

 

Pintallavis vermell

 

Totes les dones passem o hauríem de passar l’època del pintallavis vermell. És una època altament desconeguda i experimental. Hi ha un dia en la vida d’una dona que es cansa i es revela. Es cansa dels estereotips de bellesa que li són imposats, i els quals són inabordables. Es cansa de voler assemblar-se a la noia de la propaganda d’un perfum. Com es revela? Doncs, es compra un pintallavis vermell, pot semblar estrany, però és una manera de dir: -sí, senyors i senyores! No m’importa que els meus llavis no siguin de pel•lícula, ara l’únic important és fusionar-me amb la realitat- I quan una dona té més experiències reals, que de pel.lícula, és quan s’adona que la realitat és molt millor, potser més imperfecta, però llavors alguna cosa l’empeny a abraçar la imperfecció. I es compra un pintallavis vermell. S’ha acabat allò de refugiar-se en complexes pel simple fet d’intentar ser perfecta.

 

És una època apassionant. Us ho asseguro. És una rebel.lió contundent que ho transforma tot, que ve de dins i en realitat el pintallavis vermell només és una excusa, un mitjà provocatiu per dir al món que alguna cosa ha canviat dins teu. I te’n vas a una perfumeria i sense vacil.lar dius a la dependenta: -vull un pintallavis de color “rojo pasión”- I ja està, a partir d’aquest moment estàs enganxada al pintallavis de color vermell.

 

Els teus amics et pregunten què et passa, les teves amigues et demanen el pintallavis per veure com els queda a elles i els teus enemics et diuen que el pintallavis és massa vermell. És una època fascinant en la vida d’una dona. Hi ha un abans i un després del pintallavis vermell. Amb el temps, aquell fervor inicial per pintar-te els llavis amb aquell color estrident es va apaivagant. Ja he dit que és una època. La rebel.lió ja ha causat els seus efectes i ha transformat tot allò que es tenia que reconstruir. Ja ha trencat cadenes i ha fet ponts. Llavors, tornes a la calma d’un color rosa discret, però al necesser o al bolso sempre et quedarà aquell pintallavis vermell, símbol d’una època en la que et vas alliberar. I quan el retrobis se t’escaparà un somriure que marxarà envers la complicitat amb tu mateixa. I pensaràs: -algun dia he de tornar a pintar-me els llavis vermells-

No cal dir-ho

Quan una comença a llegir llibres en anglès, aquells adaptats a nivells inicials (evidentment!), no sé per què les primeres paraules que ha d’aprendre són ‘murderer’ i ‘murder’, com si a nivell funcional tinguessin grans aptituds. Estava llegint un llibre amb anglès i sí sorprenentment estava ben enganxada, no sé si per la trama detectivesca o per l’alegria de no tenir que agafar el diccionari cada dos minuts. Total que estava ben concentrada quan de sobte la tele va cridar la meva atenció. Normalment això és un desastre, vull dir quan la tele guanya a un llibre, però ja he dit alguna vegada que no tinc clar allò que 'l’ordre dels factors no altera el producte'. El resultat no em sembla el mateix si primer arriba la tele i després un llibre, com no em sembla el mateix que primer arribis tu i després jo. No em facis ni cas, les matemàtiques sempre m’han costat molt.

Si doneu al play no cal dir que vaig alçar la vista del llibre quan vaig sentir parlar aquest home i no cal dir que vaig perdre el punt de llibre quan el vaig veure somriure. No cal dir que no hi ha marge de dubte; les coses autèntiques els sentits ho perceben amb contundència. No cal dir que l’endemà mateix estava a una llibreria demanant el llibre de Jorge Font: “Ensanchar la vida”.

Aquí el teniu: http://www.tv3.cat/videos/4514451/Jorge-Font-la-fortalesa-de-la-fragilitat

La culpa

He arribat a la culpa, a l’emoció suprema, la que diuen que és l’última capa per arribar al fons del teu cor. Però 'telita, tela!' Amb l’última capa, eh? M’he fet conscient d’ella i és sorprenent el què hi he trobat. No sé si us ho sabré explicar, perquè requereix un alt grau d’honestedat. He descobert que la culpabilitat és la sensació que deriva de la credibilitat que donem als judicis dels altres.

M’adono que no em sento culpable pel que he fet o he deixat de fer, perquè jo interiorment puc entendre per què he fet una cosa o per què he deixat de fer-la. El problema ve quan em sento jutjada per un altre, ahh! llavors la culpabilitat estén totes les seves armes i us asseguro, que per lo menys en el meu cas, és criminal i desapiadada. Així què? La pròpia culpa sorgeix davant el judici d’un altre? quan un altre creu que no has fet prou bé una cosa? quan un altre creu que has estat inapropiada en una situació? quan un altre creu que havies de fer tal o qual cosa? quan un altre creu que... ho podríem estendre fins l’infinit.

Si la culpa només apareix dins meu quan em sento jutjada, no té sentit, no té cap mena de sentit.  És real la culpa? És meva? O és una projecció inconscient? És la credibilitat que dono als judicis d’un altre? I m’he adonat que el pitjor de tot, el mecanisme més amagat i inconscient, és que moltes vegades tots aquests judicis aliens, me’ls invento. És a dir, no es tracta que l’altre vingui i em digui: -has fet malament això o allò- es tracta que jo crec que l’altre pensa que he fet malament això o allò. I aquí ja hem arribat al cap del carrer, sempre quan fas un treball conscient, acabes topant-te amb la pròpia responsabilitat. Si sento culpa només quan percebo que un altre m’està jutjant, és que en realitat, només sóc culpable de les  meves percepcions, perquè són els meus pensaments els que em fan sentir malament. Ni tan sols, qui jo considero que m’està jutjant és culpable, sóc jo la culpable d'inventar i creure  amb el seu judici.

El fet o acció pel qual se t’estigui jutjant no importa, fixa-t’hi, quan t’has sentit culpable d’alguna cosa? Honestament, quan? Quin pensament hi havia al darrere d’aquesta culpa? Jo m’he quedat devastada quan m’he adonat que el pensament que hi ha al darrere és creure’m jutjada per algú, és la credibilitat que dono al judici de l’altre (i a sobre, si vols ho retorcem encara més, és la credibilitat que dono al judici que m’invento que fa un altre).

I més assolada m’he quedat quan ho parlava amb una amiga i em va dir –intenta recordar la primera vegada a la vida que et vas sentir així- Així que em poso a pensar amb les vegades que he cregut amb els judicis dels altres, i em quedo totalment trasbalsada, quan m’adono que porto tota la vida sentint-me així. L’únic que passa és que ara aquesta culpa ha aflorat a la consciència, i abans n’era inconscient.  Abans em dedicava a voler acontentar als altres per pànic al seu judici, abans m’esforçava a caure bé als altres per temor al seu judici, abans feia el que ‘moralment’ estava ben fet per la inquietud del seu judici, abans feia  el què se suposava que havia de fer per no sentir l’aixafament del seu judici. Aquesta autoexigència que m'imposo per no sentir-me jutjada és esgotadora, acabaria amb les forces de qualsevol; així que més tard o més d'hora l'únic destí possible és la rendició.

Abans no era autènticament jo mateixa, abans era una projecció jutjada, i ara em pregunto: i si fos totalment innocent? I si fossis totalment innocent? Digue’m on ens agafaríem llavors? Digue’m on quedarien les pors? Digue’m si de veritat llavors podries abraçar-me sense necessitat de tenir un ‘bon’ motiu per fer-ho? Acabo de decidir deslligar-me de creences doloroses, no crec amb el teu judici; acabo de decidir regenerar creences sanadores, crec amb la teva innocència, perquè he vist la meva, i t’asseguro que quan una es fa conscient de la seva innocència, l’únic que pot fer és projectar-la en l’altre. He entès que havia de traspassar i sentir aquesta culpa per arribar a la consciència pura que som innocents. I ara em pregunto, és això? És això el que se sent quan arribes al fons del teu cor? La innocència latent dins teu?

Vull tenir els cabells blaus, la pell roja, un munt de llunes al voltant, un sol somrient, una flor a la mà, i un cor que està per damunt meu. Com diu una amiga meva:  -Aquest dibuix és un tresor!-

Aquesta sóc jo per una nena de 4 anys, i sí! definitivament vull ser aquesta.

Idealisme vs amor

T’equivoques de fit a fit quan dius que ha mort l’amor, t’has equivocat cada vegada que ho has dit. El què mort és l’idealisme, aquest està condemnat a morir, l’amor no mort mai. És impossible. No t’hi escarrassis, és tan inútil intentar salvar l’idealisme com intentar matar l’amor. No aconseguiràs ni una cosa ni l’altra. I com més aviat ho acceptis millor, las resistència és sofriment. Recorda sempre que la resistència és sofriment. I no et confonguis, alegra’t del fi del ideal, perquè és llavors quan pots descobrir l’amor. Ha estat esperant pacient i respectuós que te n’adonis. I no pateixis, esperarà tota una eternitat si fa falta.

Digne d'ésser amat

Les mirades del passat sempre resulten visionaries, perquè de sobte, es situen davant el teu present i ja poden contestar com va esdevenir el futur que quedava llunyà i misteriós. Trobo la mirada del passat, que em mostra la seva tendresa, hi ha una llum que anuncia qui era i em recorda qui sóc, em diu que si les faroles d’aquest carrer m’acusen d’haver canviat, ell vindrà a defensar la meva innocència. Aquest passat que té un gest amable i em deixa passar primer, ja era així fa molts anys enrere quan es girava i es disculpava per donar-me l’esquena i m’invitava a sentir-me acollida, el passat no canvia, continua acollint-me, continua immutable, m’ho mostra amb una clarividència absoluta. La meva memòria, a voltes, és una traïdora i només em mostra els records desagradables, però la casualitat s’encarrega de corregir aquest enfocament quan de sobte es fa present. El passat és tremendament amable. Té ànima. Té la meva ànima dins la seva mirada quan es fa present. Marxo buscant el significat d’amable al diccionari, que de vegades oblido els significats de les coses, i hi trobo un resquill de sentit: digne d'ésser amat.

Està escrit al cel

M’alliberen d’alguna cosa:

Quan arribo al col·legi maleint aquests cabells que de bon matí no havia manera humana de controlar i internament vaig pensant –vaig molt despentinada! Quin desastre!- i mentre em pregunto on carai he fotut la goma del cabell,  ve un nen de quatre anys corrents cap a mi i em diu: -Avui estàs molt guapa- Què he dit que pensava? Què buscava?

Quan arribo al col·legi sentint que hauria de deixar d’escriure aquest bloc, i un nen de quatre anys em crida i em pregunta –Què ens explicaràs un conte avui?- I jo li consulto–Quin?- I el nen respon amb un to de veu que anuncia l’evidència –El teu!- Què he dit que havia de deixar de fer?

Quan arribo al col·legi pensant un munt de coses fonamentades amb la raó i un nen de quatre anys m’explica que va anar d’excursió a la lluna i que hi havia molta xocolata, però que ja no n’hi ha perquè ell se la va menjar tota. Quins fonaments he dit que tenia?

Quan arribo al col·legi preocupada per coses importants i una nena de quatre anys em fa assentar a la cadira i em diu –Hola, sóc la cambrera, què vol?- i em serveix un cafè, una coca-cola, unes galetes, unes pastes, tot allò que li passa pel cap imaginativament parlant,  i jo simulo estar bevent el millor cafè de la meva vida, i és que en realitat no hi ha res com aquell cafè imaginari. Per què he dit que estava preocupada?

Quan arribo al col·legi capficada amb el munt de tasques pendents que tinc a fer i una nena de quatre anys em crida pel passadís amb entusiasme i em pregunta –vindràs a la nostra classe, avui?- I al dir-li que sí fa un salt d’alegria. Per què he dit que estava capficada? Què tenia que fer?

Quan arribo al col·legi enfadada amb el transit, la política, l’economia, la corrupció, etc. I un nen de quatre anys em demana que li doni la mà. Per què he dit que estava enfadada?

Quan arribo al col·legi cansada perquè últimament porto un ritme trepidant que no es pot aguantar i una nena de quatre anys m’ensenya un conte on hi ha vist la lletra ‘g’ que els vaig ensenyar fa uns dies. Per què he dit que estava cansada?

Quan arribo al col·legi atabalada perquè no em quadra la llei matemàtica que diu que l’ordre dels factors no altera el producte i els trobo tots esverats perquè tenen una sorpresa per mi, i els hi dic –és impressionant, no m’ho esperava pas!- I un nen de quatre anys diu amb una gràcia infinita –eh, què no? Això no t’ho esperaves mai a la teva vida?!- Per què he dit que estava atabalada?

Durant aquests dos mesos de pràctiques els he vist riure, aprendre, saltar, ballar, cantar, jugar i plorar, a cadascun d’ells. I ells a mi també m’han vist riure, aprendre, saltar, ballar, cantar, jugar i sincerament crec que aquestes alçades ja està escrit al cel que divendres vinent, últim dia amb ells, em veuran plorar.